El crimen 'casi-perfecto' de Anglés: sin huella 20 años después de Alcàsser (V)

Woonie

Sniff, sniff
Desde
10 Ago 2017
Mensajes
7.584
Reputación
4.468
Al padre de 4 pelos lo han operado ya más veces que a carmen de Mairena, según sus comentarios en Youtube.
 

.Kaikus

Madmaxista
Desde
18 Jul 2021
Mensajes
28.674
Reputación
60.431
Por mucho que le reventeis el buzón a MPs no os la vais a calzar, que es lo que estais deseando.
Por otra parte, en forocarros, hay un loco que afirma que 4 pelos es Esther tras haber pasado por el quirófano en sudamérica para injertarse las pelotas.
Creo que es el mismo que decía que Esther era Pablo iglesias hace un año o así.
Esta buenisima, hay que intentarlo. ;)
 

Floyd Boudreaux

Madmaxista
Desde
18 May 2020
Mensajes
11.503
Reputación
21.596
Ver archivo adjunto 1775581

EL ENCUENTRO

EL 13 DE NOVIEMBRE, MIQUEL RICART NO HABÍA COMIDO MUY BIEN EN EL PISO DE LOS ANGLÉS, A PESAR DE QUE SIEMPRE DEVORABA ÁVIDAMENTE LOS BOCATAS TAMAÑO PORTAAVIONES CON QUÉ NEUSA ALIMENTABA LA TROPA. A TODOS, EXCEPTO A ANTONIO, QUE LO QUERÍA TODO AL ESTILO VEGETARIANO, CUANDO TENÍA HAMBRE. EL SISTEMA DE LOS BOCADILLOS, A MIQUEL LE PARECÍA PERFECTO, PERO AHORA NO TENÍA MUCHA HAMBRE, Y HABÍA RECORDADO LAS PAELLAS QUE PREPARABA ENRIQUE ANGLÉS PADRE. NEUSA TAMBIÉN COCINABA ALGUNA, PERO ENRIQUE FUE MUY BUEN PAELLER, Y EL RUBIO LO AÑORABA.

Después de comer, Antonio, Mauricio, Roberto y los otros hermanos se dispersaron por el piso. Ricart se quedó sobre una silla destartalada mientras fumaba un cigarrillo y miraba hipnotizado el aparato de televisión, que destacaba por su anchura y por la potencia de los altavoces en aquella sala de estar de paredes agujereadas.

Ricart se apoltronó, se sentía un poco cansado: había pasado una mañana. movida. Según habria de contar, al levantarse ese día, quiso recuperar un dinero que había dado a Kelly en quien confiaba del todo y a quien admiraba fisicamente, mentalmente, intimamente para que se lo guardara. Pero se encontró que la joven no estaba, y esto resultaba un problema. Porque, cuando se marchaba, Kelly cerraba su habitación con candado para evitar que nadie hurgara dentro. Tenía que pensar alguna otra solución para hacerse con pasta. Y le vino a la mente Jordi el Catalán, un colega que hoy celebraba su aniversario. Jordi: buen compañero de movidas. Sus hermanas también eran buenas tias. Imma y la Cinta. Las dos acabarían trabajando en Beniparrell, cerca de Catarroja, en una fábrica de colchones propiedad de la familia de Miriam García, a quien Ricart, sin saberlo todavía, iba a conocer esa noche.

La semana anterior, después de que asaltaron el banco de Buñol, Mauricio, Antonio y él se escondieron para repartirse el dinero en una caseta-corral que utilizaban como refugio en el término de Alborache. Miquel había dejado alli parte del dinero que le correspondía (contaría que el que le confió a Kelly tenía el mismo origen). Y se propuso ir a buscarlo a Alborache acompañado de Jordi: puesto que el Catalán tenía que ser el destinatario de unos cuántos de esos billetes transformados en regalos de aniversario, no podía negarse. Contaría que alli se encontraron con Mauri y Antonio, y que los dos hermanos rondaban esa mañana por aquel refugio. Después, Jordi y él se dirigieron hacia Valencia a comprar los regalos de conmemoración (unas botas y un reloj). A mediodía, volvieron a Catarroja. Quedaron en verse por la noche y celebrar el aniversario. Después se marcharon, cada uno a su nido.

Ricart, en declaraciones contradictorias, aseguraría que esa jornada, a media tarde, o había tomado rohypnol o bebido alcohol, sin decir si Antonio había consumido sus habituales rohypnols. Al final de la tarde, Antonio, que había llegado al piso antes de la hora de comer, le ordenó:

-Venga, a dar una vuelta.

Antonio se expresó, como siempre, en su castellano autoritario y muy suburbano. Tan suburbano como el que utilizaba la mayoría de sus hermanos, la mayoría de gente de su entorno. Muchos de los colegas de Antonio hablaban valenciano, pero lo hacían con la gente de fuera, no cuando se comunicaban entre ellos: no era un lenguaje de asfalto. De hecho, Ricart hablaba valenciano. desde niño. Pero no con los colegas de la calle. Ni con Antonio.

-¿Ahora mismo, Antonio?

-Ahora. Y Rubén. Soy Rubén.

Ah, si. Se olvidaba. Quería que todos le llamaran Rubén. De Antonio Anglés, el prófugo de la justicia, nadie tenía que hacer ninguna mención. No existía.

-Vale, Rubén, ¿a dónde te molaria ir?

-A Picassent, a Coolor.

jorobar, aquel ya lo tenía decidido y Miquel, a pesar de que hubiera preferido no moverse hasta llegar la hora de verse con el Catalán, no podía hacer nada. Por la noche, cuando volvieron, ya se encontraría con a Jordi. Ahora le convenía coger el coche y acompañar a «Rubén».

Picassent es más grande, abierto y visitado que Alcàsser, el pueblo del lado. Coolor era una sala con fuerte tradición en la zona. Antes se llamaba Al Loro Disco, pero Ramón Polo, el nuevo propietario, la bautizó como Coolor. En el año 92, florecian las llamadas disco-light, sesiones de tarde especializadas en público adolescente. Estas sesiones por la tarde se ganaron la fama de congregar las jovencitas más guapas de los alrededores. Esto lo sabía todo el mundo en la zona, e incluso en Valencia. Había autobuses para ir desde Alcásser a Coolor, pero a unas horas determinadas. Polo habilitaría un servicio de furgonetas para trasladar a los clientes. Si los jóvenes perdían estos medios, tenían que buscarse transporte propio. Y aquí entraba el popular autostop: para llegar a la sala desde Alcàsser, había que recorrer la carretera que une los dos municipios, atravesar Picassent y superar quinientos metros en medio de la oscuridad. Grupos de jóvenes, incluso del mismo Picassent, hacían dicho normalmente en uno u otro tramo del camino.

Miriam, Toñi y Desirée habían dejado atrás la calle de la casa de Esther, y se pusieron a andar en dirección a Picassent. Se pararon en el último semáforo para ver si pasaba algún conocido en coche. Levantaron alternativamente el pulgar.

Un vecino del pueblo, Francisco Hervàs, circulaba en su turismo en esa dirección acompañado de su novia. Se ofreció a llevarlas. Del trayecto, Hervàs sólo recordaría que «ellas reían».

El vehículo de Francisco tenía un escape en el depósito. Tuvo que dejarlas en la gasolinera Mari de Picassent, a poco más de medio kilómetro de Coolor. Continuarían a pie.

Y en eso estaban cuando vieron pasar a José Antonio-joven amigo de las tres, que le gustaba a Toñi-, que venía de la disco, Las saludó mientras conducía la moto. Toñi, al ver que él no iba a estar en la discoteca, se quedó decepcionada. A pesar de todo, continuaron andando hacia el local. Un coche blanco con dos ocupantes se paró muy cerca. Les habló el copiloto.

-Hola. ¿Vais a Coolor? Subid, que os llevamos,

Antonio se movió para que Desirée, Míriam y Toñi entraran en el Opel Corsa de tres puertas que conducía Ricart. Toñi miró la hora: cerca de las ocho y veinte. Cuando antes llegaran, mejor.

Una vez entraron en el coche, Ricart las saludó.

Antonio contuvo un gruñido.
Invención
 

Ahna Capri

Anna Marie Nanasi
Desde
15 Nov 2021
Mensajes
6.714
Reputación
1.451
es que has visto que por primera vez he puesto en duda a Manuel Giménez y no has podido resistirte a escribirme ese extenso post bonita.
No rey, te escribo debido al e-mail que me has mandado de Manuel Fernando mintiendo una y otra vez y ver como te está engañando, pero no doy con la fórmula para que abras los ojos.
El foro de cotilleando no es un lugar adecuado para tratar ciertas cosas porque allí hay una moderación y unas normas, en cambio aquí si se pueden debatir y traer ciertas cosas, será la razón por la que paso más tiempo aquí que allí porque allí se habla del caso y está todo más que hablado, lógicamente llega un punto en el que no sabes que sacar o de que hablar a no ser que entre algún conspiracionista a repetir las mismas mentiras de siempre, pero ya es que resulta muy aburrido estar con lo mismo una y otra vez porque alcàsser no da para más desde hace muchos años.
Podrías preguntarle a Manuel Fernando por los nombres de las clínicas que ofrecen ese servicio en Londres, dijo que conocía tres, y con que te diga el nombre de las otras dos clínicas (las que descartó) sería más que suficiente, al ser posible que te diga también las clínicas de Portugal, que también dijo que allí se hacía, lo que pasa que el artículo 244 desmiente lo afirmado por Manuel Fernando.
Yo estaría dispuesta a pedir disculpas públicamente y a retirar todo lo publicado.
Pero lo que ocurre es que tengo las informaciones de las instituciones británicas de manera clara, rotunda y transparente, y visto el engaño al que te ha sometido Manuel Fernando y que no se puede publicar para no compremeter a terceras personas y hasta a cuartas personas, creo que es hora de que veas las cosas desde otra panorámica.
Tampoco se entiende que tarde 7 meses en consultar a su abogado por los temas de índole legal y que insista en publicar un material que por lo menos las familias de Desirée y Toñi no darían su autorización y aprobación, cuando el propio Manuel Fernando dice que piensa en las familias ante todo y dijo el domingo 30 de Agosto a las 10 y media de la mañana del año pasado nada más aterrizar en El Prat y llegar desde Londres (¿con escala en Barcelona?) que primero es informar al juzgado y que haría lo que le dijese el juzgado.
No ha hecho ni lo uno ni lo otro, en el email te ha engañado y si te ha engañado con una cosa tan seria como esta, imagínate en lo demás en lo que claramente también está mintiendo.
Pero estás en tu derecho de creer y defender tu postura, lo que pasa que yo me meto en la piel de algún familiar de ellas o pariente de las familias y a mi no me gustaría 30 años después seguir viendo o leyendo esto en redes sociales.
Manuel Fernando ha hecho muchísimo daño al caso y a las familias cuando nadie le ha pedido nada como bien dijo un compi hace unas semanas.
Se ha inventado muchas cosas cuando era innecesario hacerlo y me parece estupendo que venda una amistad con el padre de Miriam que según Manuel Fernando, dice que el padre de Miriam le quiere como a un hijo, pero hay otras dos familias más que son las que están personadas y no tienen porqué seguir pasando por esto.
Yo prefiero dar credibilidad a mis propios ojos y oídos, a las instituciones británicas y desear lo mejor a las tres familias, y desde luego lo que sobra a falta de 5 años para la prescripción del caso para Antonio Anglés, son las mentiras y este tipo de gente que aparece de repente.
Yo sigo esperando sentada los resultados que algún día llegarán al juzgado sobre lo que ha pedido el equipo de Félix Ríos, tu puedes esperar sentado por el pentothal.
Bona Tarda besitos:
 

Ahna Capri

Anna Marie Nanasi
Desde
15 Nov 2021
Mensajes
6.714
Reputación
1.451
Este libro está a disposición en alguna que otra página en formato pdf, pero es el último aporte que hago sobre este libro que igual a mucha gente en la sombra le estaba resultando interesante leerlo y he pensado mejor que el que quiera leerlo, que lo busque o lo compre.
Ahora mismo es el libro más revalorizado y merece la pena leerlo.

Es muy posible que algunas cosas puedan estar recreadas, como en todo libro y yo también lo creo así, pero este periodista valenciano estuvo en casa de los Anglés y conoció ese mundo en primera persona, también a los Anglés.

familia_angles_0001-e1493908051455.jpg



La cuina de l'infern és el malnom d'un cruel i difícil barri novaiorquès. Molt més a prop, podem trobar exemples de marginació i violència tan impressionants com els que poblen aquesta part de la ciutat nord-americana. Revisar, de la mà d'ells mateixos, la vida dels integrants de la família Anglès, ens donarà una visió directa del fons dels precipicis socials.

Per Joan Oleaque, 31.01.1994


Abocar-se a l'abisme per mirar-hi sol ser marejant perquè l'abisme sempre torna la mirada. En el cas de l'abisme vilal en què es troben submergits els Anglès, la mirada torna multiplicada per un miler de mitjans de comunicació desitjosos d'explorar amb major o menor equilibri el vertigen que provoca aquest descens. En aquesta ocasió, el temible soroll de les aigües de l'abisme se sent amb força. Es pot sentir als bars de Catarroja, a les gasolineres properes a Alcàsser, en les converses dels coneguts d'Antonio Anglès. És un soroll que reverbera i crea eco. "Anglès, tots els Anglès, patibularis, perdedors, criminals i traficants", transmet un so nascut en les reunions dels veïns dels dos pobles més directamenet tocats per un horror que compleix ja un any.

Catarroja no vol els Angles. Possiblement, no els ha volgut mai, però sempre els ha tolerat, amb més o menys suspicàcies. La marginalitat no sol resultar un concepte agradable per a paladejar- lo de prop. Quan Antonio Anglès i la seua família vivien en una casa corcada del carrer de Colom, els veïns miraven l'habitatge com un pou infecte que calia evitar. Els visitants comuns eren heroïnòmans que acudien a comprar droga a Antonio. Però amb la implicació d'aquest en el crim d'Alcàsser, la tensa tolerància es va tornar espant i ira. Ara, els sentiments dels veïns tremolen entre la minoritària comprensió dels qui creuen que la resta de la família és un grup gangrenat, però que no necessàriament han d'estar modelats a imatge i semblança d'Antonio, i el menyspreu i la por dels qui els veuen com una taca per a la vila. Evitant els sentiments col·lectius, el clan Anglès fa vida al principal carrer del poble, al costat d'una de les més luxoses perruqueries de la zona. En un pis d'un edifici on els altres inquilins a nepes els dirigeixen la paraula, es desenvolupen unes existències esquinçades per l'acer de les circumstàncies i la causalitat

El retrat. Veure Neusa Anglès, la mare d'Antonio i viuda d'Enrique Anglès, que va morir alcohòlic, acompanyada de quatre dels seus plançons, és una imatge difícil d'oblidar per la seua crudessa i densitat. Cadascuna de les vides agrupades en el quadre conté tota una lletania de les experiències més colpidores i brutals que es poden imaginar des de l'escullera de la classe mitjana. En el grup, falten altres membres familiars. Luis: tancat a Fontcalent per haver apunyalat el seu germà Antonio; Ricardo, disminuït mental no violent que viu amb una dona major; Dolores, que ha reconstruït la seua vidalluny del nucli familiar; i Divina, casada i totalment integrada dins dels eixos socials. Tots es troben fora d'enquadre, més enllà dels penyasegats pels quals cauen a empentes i rodolons la matriarca i els germans que queden a Catarroja. Neusa, amb aire distant i afligit, presideix la pintura, envoltada pels altres. L'aire, indefectiblement, es troba viciat per l'ombra allargada del fugitiu Antonio. La sala on es troben reunits és desordenada, com la resta de la casa, i no hi ha cadires per seure tots. S'han d'aprofitar antigues butaques desmanegades de disseny oblidat per poder començar la conversa. Roberto, que des de la seua tornada de presó, on havia complert condemna per possessió il·licita d'armes, sembla actuar com el cap de família, fa cruixir els artells i deixa fer ziga-zaga les paraules.

—Acabe d'eixir de presó i això m'ha ensenyat que no es pot anar per la vida de Torete [delinqüent espanyol molt famós fa uns 15 anys]. Adaptar-se és molt difícil, perquè això de l'aventura marginal, de viure sense regles, tira molt. Però no vull tornar al talego, i menys a Picassent, que és una claveguera, una merda. Els kies fels presos líders de les presons] no prengueren cap tipus de represàlies contra mi per això d'Antonio, al contrari, comprenien que jo no tenia res a veure. Això els donava igual als funcionaris d'allí, m'aïllaren igual en cel·les americanes on estàs sol entre quatre parets. Ara passe de robar i de la història del cavall [heroïna], M'he desenganxat, abans em fumava molts milers de pessetes al dia en droga, per què ho tenia fàcil, Antonio traficava. Vull intentar ser legal, encara que sé que deu costar. No vull problemes amb els policies.

Enrique, enfront seu, intervé:

—Té raó Roberto, la policia és injusta.

Enrique, pacífic disminuït mental que en un primer moment de les investigacions sobre el succés d'Alcàsser fou detingut, parla emprant un llenguatge acurat ben distint al del germà.

—A mi, quan creien que estava complicat en el crim, em van pegar molt, em posaren el cap dins d'una bossa de fem negra i m'ofegava, i em pegaven, sobretot un baixet, i jo m'aclamava a déu, i déu no m'escoltava, encara que jo era abans un home de déu, perquè no fumava, però vaig tornar a fumar, i déu es va cabrejar amb mi, i va dir, si aquest tio fuma i taca el seu cos, que li peguen.

Enrique sembla sentir aquell ofegament a què fa referència, mentre parla sense pausa, imparable. S'atura per fi i esbossa un somriure erm com el que duia marcat a ganivet Gwynplane, l'heroi suïcida de la novel·la L'home que riu, deVíctor Hugo, un ésser humà transformat en un mascaró de dolor espedaçat.

L'ombra d'Antonio. Enrique és molt bon tio, però se l'hi va la ment —diu Roberto. Aquest ofereix un aspecte impressionant, molt dur, com de marbre cisellat a punyalades. Recorda a un boxejador lleuger i nerviüt, amb el nas fet un vuit.

—Se'm va quedar així d'una caiguda al llarg d'una fuga de presó fa uns anys. Coses de l'ofici, campió. Amb l'Enrique la gent s'ha passat molt des d'allò d'Alcàsser, se n'aprofiten perquè no està bé. Però amb mi no ho faran. Jo vaig a la meua marxa, tinc la meua nòvia i els meus amics, que entenen la història, que jo he robat i ja està. No he mort ningú ni he violat, perquè això és el més baix. Les dones són el més bonic del món. I el meu germà Antonio és un porc, un boig, i si ho ha fet, encara més, no té res
d'home. Jo vaig amb la cara ben alta pel carrer, i el que em toque els ous amb allò d'Antonio, vaig a mort a per ell, li trenque l'ànima ja. La gent sap que som molts de família, i el que es passe amb un, els altres aclarirem comptes. Roberto justifica la violència quan es considera atacat.

—Fa anys, tenia uns amics skin-heads. Però anar amb ells era massa fort. Massa sang, massa hòsties sense motius, perquè se'ls creuaven els cables. Amb els amics eren bons, però era molt fort. La violència s'utilitza quan hi ha un motiu, quan et vacil·len, no així.

Neusa, la mare, que no havia parlat fins almoment, barboteja una barreja de castellà i portuguès en el seu enraonament. Té el rostre castigat per cicatrius i arrugues. El seu marit la violava davant els fills, quan ella es negava a practicar sexe. Antonio la maltractava físicament de manera contínua, inclús una vegada intentà cremar- la viva. És el pilar capital del conjunt, una col·lumna consumida que dóna a menjar i viure a tots amb l'únic sou que entra a la casa. Els ulls són dues coves sota un front apergaminat.

—Les parets són plenes de forats que feia Roberto quan tenia el mono. Ho destrossava tot a punyades i puntellons. Antonio també trencava moltes coses. Jo crec que se l'ha menjat un tauró, que ja és mort. Ell nadava molt bé, però segur que se l'han menjat els taurons.

Roberto replica:

—No, no pot ser mort. Ell és una bèstia, un animal capaç de sobreviure en qualsevol lloc. Això de dir que és mort és una mentida, com dir que és homosexual. Quan estava a la presó, vaig topar amb la Marquesa, una loca que va declarar a una revista que s'havia gitat amb Antonio. Li vaig pegar unes hòsties i va confessar que no era de veres, que ho va fer pels diners que li pagaven els de la revista. No, Antonio pot ser moltes coses, però no maricó.

Enrique intervé sobtadament:

—Com que no? Sí, sí que ho era, a mi em va violar una nit, quan estava dormint, em va obligar. Li agradava tot, xics i xiques. Un altre dia em va fer una churrupaica en la platja. I mira el que et dic, una vegada que em varen dur a presó per una cosa mala que vaig fer, ell es trobavaallí també, i em va dir que estava molt bo, que jo li molava, que volia dur un rotllo amb mi. Jo li vaig dir de broma que si feia una prova d'amor per mi, com matar tres xiques, eixiríem junts. I ho vaig passar molt malament, perquè
creia que allò d'Alcàsser ho va fer per conquistar- me, però parlí amb una jutge i em va dir que podia anar-me'n tranquil, que jo no tenia culpa.

Roberto es gira i xiuxiueja:

—Ni cas, se'n va de la ment. Antonio és un fill de put*, però no un bujarrón [homosexual]. Qui de veres ha patit totes les merdes que ens han vingut per culpa d'Antonio és la Dolores, que vivia ací i intentava dur una vida normal.

A uns quilòmetres de Catarroja, en la localitat de Mislata, Dolores i la seua germana Divina, qui es comunica per primera vegada amb un mitjà de comunicació, reflexionen en veu alta.

—En anar-me'n de casa de ma mare, he pogut començar de nou. Em dedique a la música i al ball, que és el que m'agrada, i faig vida normal amb la meua parella. Es com eixir d'un forat molt obscur —expressa alleugerida Dolores.

Divina afegeix:

—Jo he viscut de més lluny el tema perquè als nou anys vaig anar a viure amb els meus avis fins que em vaig casar. De tota manera, era previsible una explosió final com la d'Antonio. Divina procura, com Dolores, que no la relacionen amb els significats del cognom Anglès.

—Sobretot pel meu marit, que té una professió estable i ben remunerada i odiaria vore's implicat en aquest context. Per la meua part, em dedique a la docència i procure donar als alumnes el meu nom amb els cognoms canviats.Es un dur tatuatge, el que ens ha deixat Antonio.

Divina i Dolores semblen els únics membres del clan decidits a ser seguidores acèrrimes de les rectes euclidianes que marquen les distintes normes establertes.

—Antonio era, o és, un solitari, un supervivent desequilibrat. Però de vegades compartia coses, demostrava tenir bon cor amb la família.

—Bon cor, dius? —contesta Dolores—. Quan alguna ionqui venia a comprar-li cavall i deia que no podia pagar-li en diners, el nostre germà li oferia altres possibilitats, com gitar-se amb ell, o fer-s'ho amb Enrique, que és retardat mental, davant dels seus amics. Mira, et pose un exemple. Jo admire molt Michael Jackson, és el meu ídol, i crec en la seua innocència en el judici que ha de patir per perversió de menors. Si es demostrara la seua culpabilitat, no m'afectaria en absolut, perquè, comparat amb el que he vist en ma casa, les acusacions contra Michael són una broma de mal gust. L'únic gerinà que crec que tindrà un futur adequat serà Carlos, el menut, perquc ha vist caure tots els altres.

Al pis de Catarroja, Carlos, de 14 anys, opina:

—Moltes mares no volen que vaja amb els seus fills per ser germà de qui sóc.

—Doncs mira, passa de tot. Si et respecten, respecta. Si no, o passes o et fas de respectar', —assevera Roberto—. Encara que mira el pobre Luis, intentà que Antonio ens respectara i acabà a Fontcalent. Ara diu que mai no vol tomar a aquesta casa, que li fa por.

Roberto es refereix a l'ocasió en què el seu germà Luis va fer un collar de carn als budells a Antonio quan aquest feria a punyades la cara de sa mare.

Neusa recorda:

—El meu Luis va agafar el ganivet més gran de la cuina i li'l clavà a l'estómac a Antonio. Hi havia tanta sang al corredor que pareixia un escorxador. El pobret ho va fer per bé.

Roberto, meditabund, afegeix:

—Antonio és molt difícil de matar perquè és un gos rabiós. De totes maneres, ell no havia fet una cosa com la que diuen que ha fet. Jo crec que es ratllà amb les ties, perquè anà al talego per hacer daño una ionqui. I mira, jo li diria una cosa al pare de Míriam. Que és clar, que ha perdut una filla, i nosaltres ho sentim molt, però li demanaria que deixara de menejar tota aquella història, perquè la que ho paga és la meua família. Si no deixa que s'oblide allò, la gent ens mirarà sempre com a criminals. I ja n'estem un poc farts.

Mauricio Anglès, de quinze anys, intern al reformatori de Godella per haver clavat una arma blanca a un jove que feia burla d'Antonio Anglès intervé:

—És clar. A més, eliminar l'Antonio és quasi impossible. Ell dispara al menor moviment. Si té cacharra [pistola], els monos [policies] ho tenen cru. La història d'Antonio és chunga, jo tinc clar que mentre ets menor has d'aprofitar i viure la vida, perquè no et poden posar en la presó. Ara, quan ja compleixes els 18, has de treballar, ser legal, perquè el càstig és el talego.

Durant la tarda de la conversa, Mauricio gaudia del permís de cap de setmana. Però ja hauria d'haver tornat a primera hora del matí. Just en el moment en què callà Mauricio, trucaven des de Godella requerint la presència del menor. Roberto contestà a la trucada amenaçant d'ajustar els comptes de manera letal amb els responsables del centre si Mauricio rebia qualsevol tipus de represàlia.

—No ho faria, saps campió? —diu—. Però ja saps, en la vida, com a la presó, mana la llei de fer-se respectar, la llei de la selva.

-------------------------------------------------------------------

Estoy muy ocupada estos días y no me apetece traducir al castellano esta entrevista de Oleaque publicada en valenciano a la familia Anglés dentro de la casa de la propia familia Anglés, pero tachar a Oleaque de no tener credibilidad, me parece una sobrada.
 
¡No hombre no! ¡Tienes un bloqueador de anuncios!

Colabora con burbuja.info

Hemos quitado mucha publicidad y ahora no es ni molesta ni intrusiva, por favor quita tu bloqueador de anuncios.

He quitado el bloqueador de anuncios    En otro momento