inadaptat susial
Madmaxista
‘Y esto, quién lo paga?’
Manuel Cruz
https://cat.elpais.com/cat/2017/07/05/opinion/1499270519_186834.html
Es necesario llamar la atención sobre la responsabilidad de quienes han ovacionado el proceso catalán
El Presidente catalán, Carles *Puigdemont, durante su intervención en la presentación de la ley del referéndum. ALBERT GARCIA EL PAÍS Al señor *Puigdemont le gusta mucho votar, si tenemos que atender en sus declaraciones. Pero le gusta muy poco que lo voten, si tenemos que atender a sus actos. De hecho, es donde es sin que haya intervenido ninguna elección, a través del que los mexicanos denominan el *dedazo de su antecesor al cargo, el señor Artur Mas.
Un cargo que, por cierto, abandonará, según su propia prometida, sin haber disfrutado nunca del mínimo apoyo popular a las urnas. Quizás contaminado por su origen, o porque le pareció que no era una mala manera de proceder políticamente, tomó a su vez la iniciativa de designar como su sucesor en el Ayuntamiento de Girona Albert Ballesta, que era el número 19! a la lista de CiU y ni siquiera había obtenido plaza al Consistorio. Porque pudiera tomar posesión se requirió la insólita renuncia de los 18 anteriores. Preguntado una vez por todas estas circunstancias, bien poco habituales en democracia, el señor *Puigdemont respondió que en circunstancias excepcionales hay que tomar medidas excepcionales. Probablemente un politólogo de la broma y un punto *malèvol diría que el señor *Puigdemont ha decidido atribuirse el poder de declarar el estado de excepción, poder que, según autores de memoria oscura, corresponde al soberano.
Pero la perseverancia en este tipo de prácticas induce a pensar que no estamos ante meras anécdotas, sino que la cosa empieza a conseguir el rango de categoría. Porque, en efecto, cuando el actual presidente ha sido invitado a intervenir en espacios institucionales como el Congreso de los Diputados, en el cual sus propuestas serían debatidas y votadas, ha rechazado la invitación. No deja de ser llamativo que quien tanto reitera lo "queremos votar" tanto tema ser votado. Aunque tal vez la cosa podría ir más allá, y estar revelando una resistencia más grande. Porque ni siquiera en el ámbito en el cual, con toda seguridad, habría ganado la votación (el hemiciclo del Parlamento de Cataluña), ha querido el presidente acudir a presentar su ley del referéndum de autodeterminación, y ha preferido hacerlo en una sala, rodeado de los incondicionales.
El que induce a pensar que quizás el temor es a debatir, a contrastar opiniones, y esto al presidente no se le acaba de dar bien (cómo se pudo comprobar en aquel programa de Tv3 con preguntas del público que costó el hacia el director del ente), o se siendo inseguro sin la sombra tutelar del vicepresidente. Ya no hace al caso reiterar los argumentos que han planteado numerosos analistas políticos y cualificados juristas en relación con la *escassíssima calidad democrática de los comportamientos del *oficialisme independentista, especialmente en los últimos meses. Es *inqüestionada la habilidad de este sector para generar eslóganes de gran eficacia político-mediática (del inicial "derecho a decidir" al más reciente “se trata de democracia”, pasando por el ya mencionado "queremos votar", "queremos ser un país normal" y otros muchos...).
Pero, reconocido el mérito publicitario, algo habrá que decir respecto a este sector de la ciudadanía catalana que no parece ofrecer mucho resistencia, ni siquiera cuando entran en contradicción flagrante con prácticas tan escasamente democráticas como las señaladas. Está bien preocuparse por la profunda decepción que tendrán todos los que han visto frustradas sus ilusionadas expectativas. Pero todavía es mejor llamar la atención sobre la cuota de responsabilidad también de quienes han hecho uso del que, parafraseando Ignacio Varela, podríamos denominar el apoyo impune. Tampoco en esto los catalanes somos muy diferentes al resto de ciudadanos de España y del mundo.
O es que nos viene de nuevo el espectáculo de grandes colectivos *encisats por la tentación de usar el voto como alivio, sin reparar en el que pasará después? Puesto que tanto gusta a algunos compararse con los primeros de la clase, aquí tenemos el ejemplo de los EE.UU. o del Reino Unido, con un importante sector de la población horrorizada ante la decisión de sus mismos conciudadanos y saliente a la calle, en el preciso instante en que se conocieron los resultados, a protestar por estos resultados. No pretendo decir, entiéndaseme bien, que el peor de la situación presente sean unos ciudadanos tan predispuestos al que Timothy *Snyder (Sobre la tiranía) ha denominado la obediencia por anticipado. El peor, sin duda, son los políticos que lo ovacionan sistemáticamente, como si fuera una virtud.
----------------------------
(original, en català):
‘I això, qui ho paga?’
És necessari cridar l'atenció sobre la responsabilitat dels qui han ovacionat el procés català
El President català, Carles Puigdemont, durant la seva intervenció en la presentació de la llei del referèndum. ALBERT GARCIA EL PAÍS
Al senyor Puigdemont li agrada molt votar, si hem d'atendre a les seves declaracions. Però li agrada molt poc que el votin, si hem d'atendre als seus actes. De fet, és on és sense que hi hagi intervingut cap elecció, a través del que els mexicans anomenen el dedazo del seu antecessor al càrrec, el senyor Artur Mas. Un càrrec que, per cert, abandonarà, segons la seva pròpia promesa, sense haver gaudit mai del mínim suport popular a les urnes.
Potser contaminat pel seu origen, o perquè li va semblar que no era una mala manera de procedir políticament, va prendre al seu torn la iniciativa de designar com el seu successor a l'Ajuntament de Girona Albert Ballesta, que era el número 19! a la llista de CiU i ni tan sols havia obtingut plaça al Consistori. Perquè pogués prendre possessió es va requerir la insòlita renúncia dels 18 anteriors.
Preguntat una vegada per totes aquestes circumstàncies, ben poc habituals en democràcia, el senyor Puigdemont va respondre que en circumstàncies excepcionals cal prendre mesures excepcionals. Probablement un politòleg de la broma i un punt malèvol diria que el senyor Puigdemont ha decidit atribuir-se el poder de declarar l'estat d'excepció, poder que, segons autors de memòria fosca, correspon al sobirà.
Però la perseverança en aquest tipus de pràctiques indueix a pensar que no estem davant meres anècdotes, sinó que la cosa comença a aconseguir el rang de categoria. Perquè, en efecte, quan l'actual president ha estat convidat a intervenir en espais institucionals com el Congrés dels Diputats, en el qual les seves propostes serien debatudes i votades, ha rebutjat la invitació. No deixa de ser cridaner que qui tant reitera el "volem votar" tant temi ser votat.
Encara que tal vegada la cosa podria anar més enllà, i estar revelant una resistència més gran. Perquè ni tan sols en l'àmbit en el qual, amb tota seguretat, hauria guanyat la votació (l'hemicicle del Parlament de Catalunya), ha volgut el president acudir a presentar la seva llei del referèndum d'autodeterminació, i ha preferit fer-ho en una sala, envoltat dels incondicionals. El que indueix a pensar que potser el temor és a debatre, a contrastar opinions, i això al president no se li acaba de donar bé (com es va poder comprovar en aquell programa de TV3 amb preguntes del públic que va costar el cap al director de l'ens), o se sent insegur sense l'ombra tutelar del vicepresident.
Ja no fa al cas reiterar els arguments que han plantejat nombrosos analistes polítics i qualificats juristes en relació amb l'escassíssima qualitat democràtica dels comportaments de l'oficialisme independentista, especialment en els últims mesos. És inqüestionada l'habilitat d'aquest sector per generar eslògans de gran eficàcia polític-mediàtica (de l'inicial "dret a decidir" al més recent “es tracta de democràcia”, passant pel ja esmentat "volem votar", "volem ser un país normal" i molts altres...). Però, reconegut el mèrit publicitari, alguna cosa caldrà dir respecte a aquest sector de la ciutadania catalana que no sembla oferir-hi gaire resistència, ni tan sols quan entren en contradicció flagrant amb pràctiques tan escassament democràtiques com les assenyalades.
Està bé preocupar-se per la profunda decepció que tindran tots els que han vist frustrades les seves il·lusionades expectatives. Però encara és millor cridar l'atenció sobre la quota de responsabilitat també dels qui han fet ús del que, parafrasejant Ignacio Varela, podríem anomenar el suport impune. Tampoc en això els catalans som gaire diferents a la resta de ciutadans d'Espanya i del món. O és que ens ve de nou l'espectacle de grans col·lectius encisats per la temptació de fer servir el vot com a alleujament, sense reparar en el que passarà després? Ja que tant agrada a alguns comparar-se amb els primers de la classe, aquí tenim l'exemple dels EUA o del Regne Unit, amb un important sector de la població horroritzada davant la decisió dels seus mateixos conciutadans i sortint al carrer, en el precís instant en què es van conèixer els resultats, a protestar per aquests resultats. No pretenc dir, entengui-se'm bé, que el pitjor de la situació present siguin uns ciutadans tan predisposats al que Timothy Snyder (Sobre la tirania) ha denominat l'obediència a compte. El pitjor, sens dubte, són els polítics que l'ovacionen sistemàticament, com si fos una virtut.
Manuel Cruz
https://cat.elpais.com/cat/2017/07/05/opinion/1499270519_186834.html
Es necesario llamar la atención sobre la responsabilidad de quienes han ovacionado el proceso catalán
El Presidente catalán, Carles *Puigdemont, durante su intervención en la presentación de la ley del referéndum. ALBERT GARCIA EL PAÍS Al señor *Puigdemont le gusta mucho votar, si tenemos que atender en sus declaraciones. Pero le gusta muy poco que lo voten, si tenemos que atender a sus actos. De hecho, es donde es sin que haya intervenido ninguna elección, a través del que los mexicanos denominan el *dedazo de su antecesor al cargo, el señor Artur Mas.
Un cargo que, por cierto, abandonará, según su propia prometida, sin haber disfrutado nunca del mínimo apoyo popular a las urnas. Quizás contaminado por su origen, o porque le pareció que no era una mala manera de proceder políticamente, tomó a su vez la iniciativa de designar como su sucesor en el Ayuntamiento de Girona Albert Ballesta, que era el número 19! a la lista de CiU y ni siquiera había obtenido plaza al Consistorio. Porque pudiera tomar posesión se requirió la insólita renuncia de los 18 anteriores. Preguntado una vez por todas estas circunstancias, bien poco habituales en democracia, el señor *Puigdemont respondió que en circunstancias excepcionales hay que tomar medidas excepcionales. Probablemente un politólogo de la broma y un punto *malèvol diría que el señor *Puigdemont ha decidido atribuirse el poder de declarar el estado de excepción, poder que, según autores de memoria oscura, corresponde al soberano.
Pero la perseverancia en este tipo de prácticas induce a pensar que no estamos ante meras anécdotas, sino que la cosa empieza a conseguir el rango de categoría. Porque, en efecto, cuando el actual presidente ha sido invitado a intervenir en espacios institucionales como el Congreso de los Diputados, en el cual sus propuestas serían debatidas y votadas, ha rechazado la invitación. No deja de ser llamativo que quien tanto reitera lo "queremos votar" tanto tema ser votado. Aunque tal vez la cosa podría ir más allá, y estar revelando una resistencia más grande. Porque ni siquiera en el ámbito en el cual, con toda seguridad, habría ganado la votación (el hemiciclo del Parlamento de Cataluña), ha querido el presidente acudir a presentar su ley del referéndum de autodeterminación, y ha preferido hacerlo en una sala, rodeado de los incondicionales.
El que induce a pensar que quizás el temor es a debatir, a contrastar opiniones, y esto al presidente no se le acaba de dar bien (cómo se pudo comprobar en aquel programa de Tv3 con preguntas del público que costó el hacia el director del ente), o se siendo inseguro sin la sombra tutelar del vicepresidente. Ya no hace al caso reiterar los argumentos que han planteado numerosos analistas políticos y cualificados juristas en relación con la *escassíssima calidad democrática de los comportamientos del *oficialisme independentista, especialmente en los últimos meses. Es *inqüestionada la habilidad de este sector para generar eslóganes de gran eficacia político-mediática (del inicial "derecho a decidir" al más reciente “se trata de democracia”, pasando por el ya mencionado "queremos votar", "queremos ser un país normal" y otros muchos...).
Pero, reconocido el mérito publicitario, algo habrá que decir respecto a este sector de la ciudadanía catalana que no parece ofrecer mucho resistencia, ni siquiera cuando entran en contradicción flagrante con prácticas tan escasamente democráticas como las señaladas. Está bien preocuparse por la profunda decepción que tendrán todos los que han visto frustradas sus ilusionadas expectativas. Pero todavía es mejor llamar la atención sobre la cuota de responsabilidad también de quienes han hecho uso del que, parafraseando Ignacio Varela, podríamos denominar el apoyo impune. Tampoco en esto los catalanes somos muy diferentes al resto de ciudadanos de España y del mundo.
O es que nos viene de nuevo el espectáculo de grandes colectivos *encisats por la tentación de usar el voto como alivio, sin reparar en el que pasará después? Puesto que tanto gusta a algunos compararse con los primeros de la clase, aquí tenemos el ejemplo de los EE.UU. o del Reino Unido, con un importante sector de la población horrorizada ante la decisión de sus mismos conciudadanos y saliente a la calle, en el preciso instante en que se conocieron los resultados, a protestar por estos resultados. No pretendo decir, entiéndaseme bien, que el peor de la situación presente sean unos ciudadanos tan predispuestos al que Timothy *Snyder (Sobre la tiranía) ha denominado la obediencia por anticipado. El peor, sin duda, son los políticos que lo ovacionan sistemáticamente, como si fuera una virtud.
----------------------------
(original, en català):
‘I això, qui ho paga?’
És necessari cridar l'atenció sobre la responsabilitat dels qui han ovacionat el procés català
El President català, Carles Puigdemont, durant la seva intervenció en la presentació de la llei del referèndum. ALBERT GARCIA EL PAÍS
Al senyor Puigdemont li agrada molt votar, si hem d'atendre a les seves declaracions. Però li agrada molt poc que el votin, si hem d'atendre als seus actes. De fet, és on és sense que hi hagi intervingut cap elecció, a través del que els mexicans anomenen el dedazo del seu antecessor al càrrec, el senyor Artur Mas. Un càrrec que, per cert, abandonarà, segons la seva pròpia promesa, sense haver gaudit mai del mínim suport popular a les urnes.
Potser contaminat pel seu origen, o perquè li va semblar que no era una mala manera de procedir políticament, va prendre al seu torn la iniciativa de designar com el seu successor a l'Ajuntament de Girona Albert Ballesta, que era el número 19! a la llista de CiU i ni tan sols havia obtingut plaça al Consistori. Perquè pogués prendre possessió es va requerir la insòlita renúncia dels 18 anteriors.
Preguntat una vegada per totes aquestes circumstàncies, ben poc habituals en democràcia, el senyor Puigdemont va respondre que en circumstàncies excepcionals cal prendre mesures excepcionals. Probablement un politòleg de la broma i un punt malèvol diria que el senyor Puigdemont ha decidit atribuir-se el poder de declarar l'estat d'excepció, poder que, segons autors de memòria fosca, correspon al sobirà.
Però la perseverança en aquest tipus de pràctiques indueix a pensar que no estem davant meres anècdotes, sinó que la cosa comença a aconseguir el rang de categoria. Perquè, en efecte, quan l'actual president ha estat convidat a intervenir en espais institucionals com el Congrés dels Diputats, en el qual les seves propostes serien debatudes i votades, ha rebutjat la invitació. No deixa de ser cridaner que qui tant reitera el "volem votar" tant temi ser votat.
Encara que tal vegada la cosa podria anar més enllà, i estar revelant una resistència més gran. Perquè ni tan sols en l'àmbit en el qual, amb tota seguretat, hauria guanyat la votació (l'hemicicle del Parlament de Catalunya), ha volgut el president acudir a presentar la seva llei del referèndum d'autodeterminació, i ha preferit fer-ho en una sala, envoltat dels incondicionals. El que indueix a pensar que potser el temor és a debatre, a contrastar opinions, i això al president no se li acaba de donar bé (com es va poder comprovar en aquell programa de TV3 amb preguntes del públic que va costar el cap al director de l'ens), o se sent insegur sense l'ombra tutelar del vicepresident.
Ja no fa al cas reiterar els arguments que han plantejat nombrosos analistes polítics i qualificats juristes en relació amb l'escassíssima qualitat democràtica dels comportaments de l'oficialisme independentista, especialment en els últims mesos. És inqüestionada l'habilitat d'aquest sector per generar eslògans de gran eficàcia polític-mediàtica (de l'inicial "dret a decidir" al més recent “es tracta de democràcia”, passant pel ja esmentat "volem votar", "volem ser un país normal" i molts altres...). Però, reconegut el mèrit publicitari, alguna cosa caldrà dir respecte a aquest sector de la ciutadania catalana que no sembla oferir-hi gaire resistència, ni tan sols quan entren en contradicció flagrant amb pràctiques tan escassament democràtiques com les assenyalades.
Està bé preocupar-se per la profunda decepció que tindran tots els que han vist frustrades les seves il·lusionades expectatives. Però encara és millor cridar l'atenció sobre la quota de responsabilitat també dels qui han fet ús del que, parafrasejant Ignacio Varela, podríem anomenar el suport impune. Tampoc en això els catalans som gaire diferents a la resta de ciutadans d'Espanya i del món. O és que ens ve de nou l'espectacle de grans col·lectius encisats per la temptació de fer servir el vot com a alleujament, sense reparar en el que passarà després? Ja que tant agrada a alguns comparar-se amb els primers de la classe, aquí tenim l'exemple dels EUA o del Regne Unit, amb un important sector de la població horroritzada davant la decisió dels seus mateixos conciutadans i sortint al carrer, en el precís instant en què es van conèixer els resultats, a protestar per aquests resultats. No pretenc dir, entengui-se'm bé, que el pitjor de la situació present siguin uns ciutadans tan predisposats al que Timothy Snyder (Sobre la tirania) ha denominat l'obediència a compte. El pitjor, sens dubte, són els polítics que l'ovacionen sistemàticament, com si fos una virtut.
