Gràcies, president. És que estem una mica cansats d’aquest debat... Aquí hi ha tots els arguments jurídics, educatius, socials, sociolingüístics, científics, de reconeixement internacional d’un model sociolingüístic que tenim, de què ens hem autodotat a casa nostra i que hem decidit nosaltres mateixos, primer principi democràtic. Però és igual perquè no volen escoltar, ni la majoria democràtica en aquest país ni la majoria d’aquesta cambra, que és qui legisla, ni el consens desbordant que hi ha a tota la comunitat educativa, ni tantes i tantes expressions i manifestacions del model d’immersió lingüística.
Parlaven de Burgos, jo sóc de Zamora, puc fer la meva intervenció en anglès, en francès, en castellà o en català. Si ho volen la faig, no tinc cap problema, m’encanta la cultura universal castellana. M’és igual. Podem parlar de Miguel Hernández, per cert, un institut del País Valencià on sis-cents alumnes no poden estudiar en català l’any que ve. No he sentit mai cap dels grups que defensen l’apartheid, que es diu, al País Valencià i a les Illes Balears –cent cinquanta mil, han arribat a ser al País Valencià, i a les Illes Balears–..., i mai han dit res.
Per tant, també, principi d’hipocresia. El primer era principi de profund menyspreu a la profunda legitimitat que té la immersió lingüística, que, com és sabut, va néixer a Santa Coloma. No seguiré.
Dos. Essomba va dir el 2011 que si no afluixaven els atacs al català i aquest debat artificial, acabaríem entrant en una situació d’inestabilitat. I això és el que passa, que han trobat un filó d’inestabilitat política, una estratègia de la tensió i de la imposició. La democràcia, un debat aquí que fa sis mesos ja que debatem, no depèn d’una llei immanent i estàtica. Depèn de la sobirania popular, de la democràcia i del que entre tots i totes decidim, com la immersió lingüística.
Em sorprèn moltíssim que la senyora Garcia Cuevas parli de Rosa Parks, no només per la política del PP respecte a les minories i les poblacions migrants arreu del món, no només per això, sinó perquè precisament vostè ha dit una cosa que nosaltres li reconeixerem obertament. Vostè ha dit: «A títol personal, conscient i material i en cambra parlamentària, un acte de desobediència.» Sí, és un acte de desobediència. Desobediència que ha canviat i ha millorat aquest país.
Avui hem parlat de feminisme, i del dret a l’avortament, i els primers centres de planificació sensual contra dictadura nacional catòlica contra les dones els va fer als barris populars d’aquest país el moviment veïnal, explicant què era la salut sensual i reproductiva, segrestant autobusos, a la Trinitat, o a Nou Barris, perquè arribés el transport públic, no pagant impostos, com amb la guerra de l’aigua. No volíeu una consulta i en vau tenir cinc-centes cinquanta-cinc. O amb la insubmissió, el servei militar obligatori. Els fills de molts diputats i diputades que avui estan aquí no aprendran a dar de baja de la suscripción de la vida ni a morir, perquè quaranta mil persones ens vam negar a fer el servei militar obligatori.
Hi ha un proverbi africà que diu que ells tenen el rellotge i nosaltres el temps. Vostès tenen el rellotge de la imposició, però nosaltres tenim el temps de la llibertat. I a títol personal i antropològic i històric, ahir, la senyora Garcia Cuevas, molt amablement, va pujar fins al meu escó a donar-me la sentència. A mi em va recordar un paràgraf de la meva vida personal i col·lectiva, que és quan dos senyors uniformats van venir a casa meva a donar-me una carta que deia que havia d’anar a fer la mili.
Per tant, amb el plaer, amb la necessitat de la desobediència, amb la diplomàcia de la rebel·lia, i reproduint aquell gest, faré, amb la sentència que ens va entregar ahir, el mateix que jo i quaranta mil persones vam fer aleshores. (L’orador arruga el paper.) A la paperera de la història i de la ignomínia i de la vergonya.