L'ou de la serp
Pau Guix
Aquest dijous ens hem llevat amb una notícia que fa basarda i que ens recorda amb angoixa el fosc gresol on es van fondre lentament las bases de certs moviments sòcio-polítics de principis de segle XX dignes d’oblivió i que mai més hom no vol veure repetir-se. A Mataró, un grup nombrós de gent es manifestava dimecres davant l’Escola Pia Santa Anna, manipulats per la xenòfoba i totalitària pancràcia sobiranista que convocava a través de Som Escola, la franquícia educativa del subvencionadíssim Òmnium Cultural, i amb la connivència de l’AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes) de Santa Anna. La concentració estava encapçalada pels regidors de CiU, ERC, ICV-EUiA i pels representants de la CUP al municipi. Tots plegats van fer una crida a la desobediència de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordenava a Santa Anna impartir, com a mínim, un 25% de las classes en castellà a dos grups on pertanyen dos nens els pares dels quals varen haver de demanar judicialment la protecció del drets educatius i lingüístics dels seus fills. Aquesta pressió, però, no es trobava només al carrer i contra els pares, per fer-los desistir de demanar el seu dret d’empara als tribunals, sinó que des de les xarxes socials, l’Oriol Abelló, un conegut activista de l’entorn convergent mataroní, feia una crida a fer-li als dos nens “l’apartheid com als negres” i increïblement culpant als pares de tan estulta insensatesa. Tota una situació, sembla ser, de democràcia pura, de manual de dret polític, per als convocants i aquells que hi donaven suport, i tota una situació de esglai, vergonya i de pregona preocupació per a qualsevol persona cívica, demòcrata i assenyada.
Tot això plegat em fa tenir remembrances diacròniques d’aquell excel·lent film, ‘L’ou de la serp’ (1977), d’un dels directors de més renom del setè art, altament prolífic i coneixedor com pocs de la psicologia humana, el suec Ingmar Bergman. A ‘L’ou de la serp’, en una envejable maduresa creativa, va abandonar la seva habitual línia introspectiva, aquella que li donà meravellosos fruits com Persona (1966), per tal de reflexionar sobre la Història i la importància dels fets i les seves conseqüències. Els personatges de l’Abel i la Manuela, interpretats per l’habitualment inexpressiu David Carradine i la sempre excelsa Liv Ullmann -actriu habitual de Bergman-, es troben inexorablement presoners al resclosit i deprimit Berlín de 1923, on les runes, la brutícia i la misèria són omnipresents i fan l’ambient irrespirable. Bergman, plànol rere plànol, fon els homes amb aquest decebedor paisatge, perquè aquesta misèria és també humana, és una derrota jovenlandesal, fet que propicia que el verí de la serp del fanatisme s’infiltri, lentament però inexorable, arreu de la societat alemanya la qual cosa portarà cap a quelcom inefable, com tothom per desgràcia ja coneix. L’Abel i la Manuela acabaran treballant pel doctor Vergerus (interpretat per Heinz Bennent) i finalment l’Abel descobrirà amb basarda els esgarrifadors experiments amb persones, de caire eugenèsic, que practica i documenta detalladament en Vergerus, tot partint de postulats ideològics que van molt més enllà de la mera recerca d’avenços científics.
El fanàtic somni d’en Vergerus d’una societat i un home perfectes li fan afirmar que “qualsevol que faci un mínim esforç pot veure allò que ens espera al futur. És com un ou de serp. A través de la prima membrana, es pot distingir un rèptil ja format”. Fins i tot afirma que d’altres continuaran el seu treball quan ell desaparegui, perquè el verí ja s’ha estès del tot en una societat en plena fallida econòmica i jovenlandesal. Aquesta societat emmetzinada està poblada per diversos tipus de persones: qui la vol canviar com a mitjà per a uns foscos fins com en Vergerus; els nihilistes com l’Abel i la Manuela, que tracten de sobreviure sense esperit però també sense esperança; aquells pocs benestants que viuen tot negant el present i defugint platxeriosament un futur que ja està cruelment sotjant-los; i d’altres com l’Inspector Bauer, que creuen que la democràcia, l’entesa i el seny són valors universals i inalterables i viuen tractant de fer-los respectar inútilment a la resta al mateix temps que tracten de defugir el vague però opressiu ambient generalitzat.
Vergerus, al seu discurs final, tot just abans de suïcidar-se, en una de les escenes més colpidores i intel·ligents que puc recordar de la història del cinema, parla de com els més joves són l’única eina possible per canviar el futur, tot ensenyant a l’Abel una projecció on es veu un grup de gent caminant, per tal de mostrar-li quin és el seu veritable projecte: “Observa tota aquesta gent [els adults]. Són incapaços d’una revolució. Estan massa humiliats, massa temorosos, massa oprimits. Però en deu anys, llavors els nens de 10 ja en tindran 20, els de 15 anys en tindran 25. A l’odi heretat pels seus pares, ells hi afegiran el seu propi idealisme i impaciència. Algun s’avançarà i posarà els seus sentiments en paraules. Algun prometrà un futur. Algun farà les seves demandes. Algun parlarà de grandesa i sacrifici. Els joves i inexperts donaran el seu valor i la seva fe als cansats i als indecisos. I llavors hi haurà una revolució, i el nostre món s’enfonsarà en sang i foc”.
Per desgràcia, aquests fílmics records no esdevenen d’una síndrome de Stendhal -tant de bo!- sinó de la trista realitat que patim a casa nostra i que parteix per la meitat a tota una societat, societat abans fermament assenyada i acollidora, ara galdosament radicalitzada i egoista en una de les seves meitats. I es que la serp del nacionalisme ha covat un ou el contingut del qual al descloure es presenta com un camí d’incert retorn. Un dels mals que conté aquest ou és el rèptil del supremacisme, aquella doctrina que afirma que un grup determinat és superior a un altre. I com s’aconsegueix transmetre aquest artificial valor de superioritat? És ben senzill, tan sols cal implantar l’odi al cor fent servir el millor mètode possible: manipulant l’ensenyament.
A Alemanya, el nacionalisme vuitcentista això ja ho sabia, i ja havia plantejat -força abans de l’època que retrata la pel·lícula d’en Bergman- la necessitat de fer servir els infants com a catalitzador dels nous models socials basats en el déu Nació, tant i més era cabdal pel nacionalisme controlar l’educació. Nogensmenys Johann Gottlieb Fichte als ‘Discursos a la nació alemanya’ (1808) va proposar textualment com únic mitjà possible per preservar l’existència de la nació alemanya un canvi total del sistema educatiu amb el qual convertir els alemanys en un cos col·lectiu els membres del qual individualment se sentissin estimulats i animats pel mateix interès: la nació. El projecte educatiu alemany va rebre una esfereïdora crítica quasi un segle després per part del Premi Nobel Hermann Hesse a la magnífica novel·la ‘Sota les rodes’ (1906) on l’infant Hans fracassa a escola per culpa d’un sistema educatiu que s’oblida del desenvolupament de la persona i de la seva vessant emocional al prioritzar tan sols els valors acadèmics purs perquè el rerefons no és altre que imposar un pensament preestablert mitjançant la manca absoluta de lliure pensament; aquest fet, però, es manté en altres societats occidentals com, per exemple, els EUA dels anys 50 del segle passat, la qual cosa recollia magníficament en Peter Weir al seu film ‘El club dels poetes morts’ (1989), potser un dels més bells al·legats a favor de la necessitat de formar a les aules lliurepensadors i no adoctrinats.
Com ha fet el nacionalisme a Catalunya, però, per fabricar un sentiment il·lusori de superioritat i de pertinença a un esbiaixat projecte “nacional”? Creant un fort sentiment identitari català. I com s’aconsegueix això? Eliminant qualsevol signe identitari espanyol començant per aquell més potent, la “invasora” llengua castellana, i fent servir missatges propagandístics com que el català és la llengua pròpia de Catalunya, impostura que el nacionalisme ha portat fins i tot als Estatuts d’autonomia de 1979 i de 2006. I dic impostura perquè, malgrat que no li agradi sentir-ho al nacionalisme, els catalans tenim la gran riquesa i la gran sort de tenir dues llengües pròpies: el català i el castellà. I és quelcom, al cap i a la fi, al que qualsevol persona assenyada mai no hi renunciaria.
Tanmateix, la lluita per la llengua com un element primordial en la “construcció nacional” catalana no és nova, ve de lluny. Un dels pares del nacionalisme català, l’Enric Prat de la Riba, a ‘La Nacionalitat catalana’ (1906) repudia el bilingüisme dels seus contemporanis, tant a la vida cultural com al carrer, per l’espanyolitat, segons ell, que allò representava: “Calia acabar d’una vegada aquesta monstruosa bifurcació de la nostra ànima, calia saber que érem catalans i que només érem catalans, sentir allò que no érem per saber clarament, fondament allò que érem, allò que era Catalunya. Aquesta obra, aquesta segona fase del procés de nacionalització catalana, no la va fer l’amor, com la primera, sinó l’odi”. En Prat de la Riba mai no va entendre que les institucions han de proveir els ciutadans amb eines de coneixement i no de mediatització i/o repressió, perquè una llengua no és ni un problema ni una monstruosa bifurcació de la nostra ànima com tampoc no és un element transmissor d’identitat nacional, en absolut!; una llengua és i serà sempre una oportunitat perquè representa un vehicle de cultura, entesa, diàleg, convivència i coneixement.
Aquest procés, de caire identitari, supremacista, reduccionista i excloent, el nacionalisme català l’ha dut a escola, per tal de llevar-nos des de ben petits els signes comuns que compartim tots els espanyols, i vet aquí el “secret” de perquè aquells que volen construir el “nou país” necessiten amb desesper controlar l’ensenyament. A l’època de Fichte era cabdal controlar el sistema educatiu, sí, i ara clarament també ho és, sinó aquests “arquitectes” de l’ADN mai no podrien crear aquell “homo catalanus” que tant desitgen. Elie Kedourie explica perfectament aquesta metodologia educativa a ‘Nacionalisme’ (1966), tot afirmant que la finalitat de l’ensenyament no és la transmissió del coneixement sinó que el seu propòsit és del tot polític ja què vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint l’escola un instrument més de la política de l’Estat com ara l’exèrcit, la policia o la Hisenda pública. El projecte del nacionalisme català sempre s’ha basat en cercar un fet diferencial absolut que defineixi el seu concepte de poble i han escollit la llengua, potser un dels més visibles en qualsevol societat, entaforant la dualitat lingüística que ha coexistit pacíficament al llarg de tants segles a la nostra terra per aïllar-se amb una sola llengua i poder “fer país”. El fet ètnic, però, difícilment el pot fer servir el nacionalisme perquè sinó ¿com justificar que existeix una “raça catalana” quan a les nostres contrades hem estat sempre un port obert al món i un lloc de trobada de molts altres pobles i civilitzacions com els ibers, els cartaginesos, els romans, els jueus, els visigots, els fiel a la religión del amors, els grecs, els cristians i altres pobles de la resta de la Península Ibérica?
Evidentment, tots els partits nacionalistes consideren prioritari el tema de la llengua i per això, en comptes de tenir la llibertat d’optar per un model bilingüe que respecti els drets educatius de tots els catalans, o de poder escollir un model d’ensenyament trilingüe incloent-hi l’anglès tot seguint l’esperit del temps, el del món global, els pares catalans es veuen abocats a portar els seus fills a col·legis públics amb immersió lingüística obligatòria ja què, a l’igual que en el cas de Vergerus, fan possible el somni d’una societat i un home perfectes, és a dir, en el nostre cas, per a ells, nacionalistes. I no ho dic jo, ho afirmava la consellera d’Ensenyament Irene Rigau el 18 de juliol de 2011 (quines casualitats més curioses té la Història, oi?) amb rotunditat, impune, sense amagar-se de res, com va recollir el diari Regió 7, quan parlava de l’escolarització dels nouvinguts: “Només mitjançant l’escolarització podrem realment catalanitzar, fer membres de ple dret, tenir sentiment de pertinença al nostre país els fills dels que han vingut de fora”. Afegeix que “quan es miri amb distància la capacitat que té l'escola de fondre els diferents grups ètnics en un sol poble es podrà estar satisfet de la feina feta [...] Això és el que es va fer per catalanitzar el sistema educatiu: agrupar tots els agents implicats independentment dels seus pensaments o orígens”. I així, com preveia en Vergerus, a l’odi heretat pels seus pares contra Espanya, ells hi afegiran el seu propi idealisme i impaciència, evidentment induïts, doncs la consellera li recordava als professors “que tots són militants de l'educació” i hi afegia que “la persona que creu en l’educació creu en l’esperança”, afirmo jo, d’un nou país, ¿oi, Sra. Rigau? Com ja ens va advertir en Kedourie, l’ensenyament vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint un instrument més de la política d’Estat que a totes hores patim de la Generalitat. La consellera va afirmar també que “es necessari que les famílies sàpiguen que tenen la millor escola pública que poden tenir”. Què estrany se’ns fa doncs que el seu cap, l’actual President de la Generalitat, el Sr. Mas, defugi aquesta escola pública “immersiva” tan meravellosa i porti els seus fills a una escola quatrilingüe, al igual que l’anterior President, el Sr. Montilla, porti els seus fills a una escola trilingüe. Crec que qui l’ha encertada més és en Jordi Cañas, ex-diputat de Ciutadans, que va piular fa pocs dies en resposta a les declaracions de la consellera Rigau -que rebutjava la presència del castellà a l’ensenyament immersiu monolingüe- que “sí, és cert que mai no separaran els nens a les aules per llengua perquè ho fan per renda: trilingüisme per als rics, immersió per a la resta”. Una veritat colpidora.
Aquest procés eugenèsic i nacionalitzador que pretén la consellera Rigau, basat en la llengua i transmès per l’ensenyament, el va posar en marxa en democràcia en Jordi Pujol ara fa tres dècades i el vàrem conèixer en detall el 1990 gràcies a la publicació als diaris del seu pla recatalanitzador. Com tot el que va proposar en Pujol, no hi havia gaire res de nou, sinó reformulacions d’allò que altres nacionalistes anteriors a ell ja havien proposat. Recordem, sinó, com el 1934, governant ERC a la Generalitat, en Pompeu Fabra i d’altres “prohoms” del nacionalisme català varen proposar la creació de la Societat Catalana d’Eugènica a través del ‘Manifest per la conservació de la raça catalana’, raça que consideraven malmesa per culpa dels castellans invasors, tot afirmant que calia cercar “d’assentar les bases científiques d’una política catalana de la població” per mantenir pura aquesta inexistent raça.
El procés identitari per arribar a “l’homo catalanus”, basat en la llengua i l’ensenyament, ha estat fermament i indiscutible mantingut per tots els partits nacionalistes que han governat Catalunya després d’en Pujol. Sinó veiem les arrauxades reaccions al recurs que l’Advocacia de l’Estat ha presentat molt recentment, a instàncies del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, davant el Tribunal Superior de Justícia de Cataluña (TSJC) en que es denuncia que la sol·licitud de preinscripció als centres públics i concertats per al curs 2015-2016 que ha ofert el Govern de la Generalitat vulnera la llei al no incloure l’opció de rebre l’educació en llengua castellana al primer ensenyament.
Recull l’indefinit PSC a la seva web les paraules d’en Miquel Iceta del dia 8 de maig, referides a la sentència del Tribunal Suprem sobre l’ensenyament a Catalunya respecte a l’idioma: “Som partidaris de l’actual model d’immersió lingüística, ja que ha donat el resultat que s’esperava: el domini de les dues llengües per part dels alumnes al acabar l’educació obligatòria”. Això no és cert doncs el nivell de castellà és molt més baix, com varen demostrar la Mercè Vilarrubias i la Sonia Sierra en un informe presentat recentment a la London School of Economics, on recollien que, a l’inacabable lluita que els dirigents nacionalistes fan contra la llengua castellana i la cultura que emana d’ella, els exàmens mitjançant els quals la Generalitat avalua el castellà són significativament més fàcils que els de la resta d’autonomies espanyoles ja què només avaluen la comprensió lectora, tot oblidant les habilitats d’escolta i orals. La prova més palesa d’aquest fracàs impositiu és la vergonya pròpia i aliena que ens va fer sentir a tots els catalans la gens encertada intervenció de la senyora Marta Rovira, d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats no només pel contingut sinó especialment pel seu nivell d’iniciació de castellà per a estrangers. Demostren amb el seu informe les professores Vilarrubias i Sierra que la imposició del català provoca que els castellanoparlants treguin pitjors notes que els catalanoparlants, i que, cada vegada, més pares com Artur Mas i José Montilla fugin a escoles privades per evitar la immersió lingüística, aquest eufemisme que amaga la estupidització mono lingüística del pensament únic nacionalista, enaltit, entre d’altres entitats, per Òmnium Cultural i la seva franquícia educativa Som Escola, el lema de la qual “per un país de tots, l’escola en català” recorda consignes i estètiques de malastrucs temps passats.
Iceta ha afirmat també: “Creiem que un tema com la immersió lingüística i la seva aplicació a Catalunya ha de ser una decisió política dels governs per la via de l’acord. Fem una crida a recuperar la relació política i institucional entre el Govern de Catalunya i el d’Espanya per donar una sortida política a un problema que té difícil solució jurídica”. Afegeix: “És un sistema que ha funcionat bé i que pot tenir modificacions, però en tot cas no s’han de produir sobre la base de sentències sinó sobre la base de la col·laboració i del diàleg entre governs”. Miri si és fàcil, Sr.Iceta: i si en comptes de fer servir l’escola amb finalitats politico-ideològiques, la féssim servir per crear ciutadans crítics, lliurepensadors, poliglotes i amb amples coneixements humanístics i científics, tot oferint llibertat a les famílies catalanes i no pas imposició? La immersió no ha funcionat bé com vostè afirma, ans el contrari, ha generat divisió i encontre, i a més ha creat un greu problema polític perquè no ha estat sinó un mètode d’inducció vers la creença de ser un poble superior, que té una única llengua pròpia i que es mereix un futur millor fora d’Espanya. Aquesta és la trista veritat, Sr. Iceta, a la qual el seu partit ha donat suport sempre, i crec que cal recordar-li les sàvies paraules d’Ernest Hemingway quan afirmava que “no hi ha res de noble en ser superior al proïsme: la veritable noblesa és ser superior al teu jo anterior”.
Jaume Collboni, l’alcaldable del PSC per Barcelona, també ha deixat clara la seva defensa de l’actual sistema d’immersió obligatòria en català. “Nosaltres estem compromesos amb la immersió lingüística, creiem que és una garantia de cohesió social que garanteix a més el coneixement de les dues llengües que tenim a la ciutat de Barcelona de forma predominant, que són el català i el castellà, i som molt crítics amb l’ús polític que estan fent alguns partits de la dreta i algunes institucions de l’Estat amb aquest tema”. La immersió lingüística és garantia de cohesió social? I tant, Sr. Collboni, ho hem pogut comprovar amb la situació de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró... com escriví l’estoic Epictet, la veritat triomfa per si mateixa mentre la mentida sempre necessita de complicitat. Apostar per la immersió, com hem vist fins ara, és apostar, sens dubte, pel “nou país”, però per a vostè, Sr. Collboni, aquest nou país no seria una nació independent sinó un Estat confederal, insolidari i satèl·lit, que és allò al que foscament aspira el federalisme asimètric del PSC. El Sr. Collboni sembla ser, doncs, que aspira a governar Barcelona igual que l’alcalde Trias, que ha escollit ser l’alcalde d’una part dels barcelonins, els independentistes, i no de tots, doncs el Sr. Trias va signar, a escasses hores de començar la campanya electoral, el compromís per adherir-se a l’Associació de Municipis per a l’Independència que promou l’ANC. Esperem que si el Sr. Collboni arriba a ser l’alcalde no faci com el Sr. Trias i li deixi diners a la Generalitat perquè aquesta tingui fons per pagar els seus deliris nacionalistes ni presti la ciutat per ser convertida en principal escenari de les manifestacions independentistes. Ciceró ja sabia que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, res es més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” però sembla ser que vostè no, oi, Sr. Collboni?
Però aquesta obsessió lingüística-patriòtica no és privativa dels polítics. Aquest divendres, un dels novatxers del “prusés” infinit, en Francesc-Marc Álvaro, escrivia eixelebradament l’article ‘Acte de guerra’, al fortament subvencionat diari La Vanguardia, tot afirmant que “el neocentralisme necessita trencar la columna vertebral de l’idioma per mirar de provocar el conflicte civil. Animar els pares a sortir de la immersió és exactament això. Implicar-hi els tribunals encara més. És -sóc precís- un acte de guerra”. Hi discrepo del tot: és un acte de llibertat, no de guerra; és, simplement, l’aplicació efectiva dels drets inherents que la democràcia ens ha reconegut a la ciutadania; és fer ús efectiu els pares del seu dret a escollir per als seus fills l’educació també en llengua materna, la qual cosa és de lògica i indiscutible aplicació en un Estat democràtic i de dret que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i on la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques ha de ser un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció; i això no ho dic jo sinó la nostra Constitució de 1978, la nostra Llei de Lleis, la nostra Llei Suprema, com tots vostès ja se n’hauran adonat.
Actituds guerra civilistes com la d’en Álvaro, que tant dolor han generat en temps no gaire llunyans al nostre país, Espanya, ens mostren que l’ou que covava la serp nacionalista finalment ha desclòs i, a data d’avui, a les nostres contrades no trobo per enlloc, llegint barrabassades com aquesta, el més mínim senyal de la societat i de l’home perfectes que volen crear, ja què les societats i els homes es construeixen des de l’entesa, el diàleg, la llibertat, la pau social, el compromís, la civilitat, la bonhomia, l’ensenyament neutral, la universalitat i el lliure pensament, perquè els drets dels ciutadans sempre estaran per damunt dels inexistents drets dels territoris. L’extraordinari científic Max Planck, Premi Nobel de Física el 1918, ens va advertir molt assenyadament que “la veritat mai no triomfa, senzillament els seus oponents van morint” i, galdosament, aquest ha estat i és el projecte del nacionalisme català per tal de crear aquest nou home mitjançant l’escola i aquesta nova societat mitjançant la propaganda; tanmateix, que sàpiguen els seus arquitectes i els seus portanoves, “aquells que han pres la autoritat com veritat en comptes de la veritat com autoritat” (en paraules del poeta vuitcentista Gerald Massey) que una gran part de la societat catalana ni es rendeix ni és rendirà, perquè primer són les persones i el dret a la llibertat, mentre que l’amor pel fals ídol de la “nació” que ens volen imposar mai no podrà substituir a l’amor per la pluralitat, la interculturalitat, la diversitat lingüística, la germanor i l’entesa, és a dir, tot allò que representa el veritable tarannà dels catalans de seny d’ara i sempre.
Pau Guix
Aquest dijous ens hem llevat amb una notícia que fa basarda i que ens recorda amb angoixa el fosc gresol on es van fondre lentament las bases de certs moviments sòcio-polítics de principis de segle XX dignes d’oblivió i que mai més hom no vol veure repetir-se. A Mataró, un grup nombrós de gent es manifestava dimecres davant l’Escola Pia Santa Anna, manipulats per la xenòfoba i totalitària pancràcia sobiranista que convocava a través de Som Escola, la franquícia educativa del subvencionadíssim Òmnium Cultural, i amb la connivència de l’AMPA (Associació de Mares i Pares d’Alumnes) de Santa Anna. La concentració estava encapçalada pels regidors de CiU, ERC, ICV-EUiA i pels representants de la CUP al municipi. Tots plegats van fer una crida a la desobediència de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ordenava a Santa Anna impartir, com a mínim, un 25% de las classes en castellà a dos grups on pertanyen dos nens els pares dels quals varen haver de demanar judicialment la protecció del drets educatius i lingüístics dels seus fills. Aquesta pressió, però, no es trobava només al carrer i contra els pares, per fer-los desistir de demanar el seu dret d’empara als tribunals, sinó que des de les xarxes socials, l’Oriol Abelló, un conegut activista de l’entorn convergent mataroní, feia una crida a fer-li als dos nens “l’apartheid com als negres” i increïblement culpant als pares de tan estulta insensatesa. Tota una situació, sembla ser, de democràcia pura, de manual de dret polític, per als convocants i aquells que hi donaven suport, i tota una situació de esglai, vergonya i de pregona preocupació per a qualsevol persona cívica, demòcrata i assenyada.
Tot això plegat em fa tenir remembrances diacròniques d’aquell excel·lent film, ‘L’ou de la serp’ (1977), d’un dels directors de més renom del setè art, altament prolífic i coneixedor com pocs de la psicologia humana, el suec Ingmar Bergman. A ‘L’ou de la serp’, en una envejable maduresa creativa, va abandonar la seva habitual línia introspectiva, aquella que li donà meravellosos fruits com Persona (1966), per tal de reflexionar sobre la Història i la importància dels fets i les seves conseqüències. Els personatges de l’Abel i la Manuela, interpretats per l’habitualment inexpressiu David Carradine i la sempre excelsa Liv Ullmann -actriu habitual de Bergman-, es troben inexorablement presoners al resclosit i deprimit Berlín de 1923, on les runes, la brutícia i la misèria són omnipresents i fan l’ambient irrespirable. Bergman, plànol rere plànol, fon els homes amb aquest decebedor paisatge, perquè aquesta misèria és també humana, és una derrota jovenlandesal, fet que propicia que el verí de la serp del fanatisme s’infiltri, lentament però inexorable, arreu de la societat alemanya la qual cosa portarà cap a quelcom inefable, com tothom per desgràcia ja coneix. L’Abel i la Manuela acabaran treballant pel doctor Vergerus (interpretat per Heinz Bennent) i finalment l’Abel descobrirà amb basarda els esgarrifadors experiments amb persones, de caire eugenèsic, que practica i documenta detalladament en Vergerus, tot partint de postulats ideològics que van molt més enllà de la mera recerca d’avenços científics.
El fanàtic somni d’en Vergerus d’una societat i un home perfectes li fan afirmar que “qualsevol que faci un mínim esforç pot veure allò que ens espera al futur. És com un ou de serp. A través de la prima membrana, es pot distingir un rèptil ja format”. Fins i tot afirma que d’altres continuaran el seu treball quan ell desaparegui, perquè el verí ja s’ha estès del tot en una societat en plena fallida econòmica i jovenlandesal. Aquesta societat emmetzinada està poblada per diversos tipus de persones: qui la vol canviar com a mitjà per a uns foscos fins com en Vergerus; els nihilistes com l’Abel i la Manuela, que tracten de sobreviure sense esperit però també sense esperança; aquells pocs benestants que viuen tot negant el present i defugint platxeriosament un futur que ja està cruelment sotjant-los; i d’altres com l’Inspector Bauer, que creuen que la democràcia, l’entesa i el seny són valors universals i inalterables i viuen tractant de fer-los respectar inútilment a la resta al mateix temps que tracten de defugir el vague però opressiu ambient generalitzat.
Vergerus, al seu discurs final, tot just abans de suïcidar-se, en una de les escenes més colpidores i intel·ligents que puc recordar de la història del cinema, parla de com els més joves són l’única eina possible per canviar el futur, tot ensenyant a l’Abel una projecció on es veu un grup de gent caminant, per tal de mostrar-li quin és el seu veritable projecte: “Observa tota aquesta gent [els adults]. Són incapaços d’una revolució. Estan massa humiliats, massa temorosos, massa oprimits. Però en deu anys, llavors els nens de 10 ja en tindran 20, els de 15 anys en tindran 25. A l’odi heretat pels seus pares, ells hi afegiran el seu propi idealisme i impaciència. Algun s’avançarà i posarà els seus sentiments en paraules. Algun prometrà un futur. Algun farà les seves demandes. Algun parlarà de grandesa i sacrifici. Els joves i inexperts donaran el seu valor i la seva fe als cansats i als indecisos. I llavors hi haurà una revolució, i el nostre món s’enfonsarà en sang i foc”.
Per desgràcia, aquests fílmics records no esdevenen d’una síndrome de Stendhal -tant de bo!- sinó de la trista realitat que patim a casa nostra i que parteix per la meitat a tota una societat, societat abans fermament assenyada i acollidora, ara galdosament radicalitzada i egoista en una de les seves meitats. I es que la serp del nacionalisme ha covat un ou el contingut del qual al descloure es presenta com un camí d’incert retorn. Un dels mals que conté aquest ou és el rèptil del supremacisme, aquella doctrina que afirma que un grup determinat és superior a un altre. I com s’aconsegueix transmetre aquest artificial valor de superioritat? És ben senzill, tan sols cal implantar l’odi al cor fent servir el millor mètode possible: manipulant l’ensenyament.
A Alemanya, el nacionalisme vuitcentista això ja ho sabia, i ja havia plantejat -força abans de l’època que retrata la pel·lícula d’en Bergman- la necessitat de fer servir els infants com a catalitzador dels nous models socials basats en el déu Nació, tant i més era cabdal pel nacionalisme controlar l’educació. Nogensmenys Johann Gottlieb Fichte als ‘Discursos a la nació alemanya’ (1808) va proposar textualment com únic mitjà possible per preservar l’existència de la nació alemanya un canvi total del sistema educatiu amb el qual convertir els alemanys en un cos col·lectiu els membres del qual individualment se sentissin estimulats i animats pel mateix interès: la nació. El projecte educatiu alemany va rebre una esfereïdora crítica quasi un segle després per part del Premi Nobel Hermann Hesse a la magnífica novel·la ‘Sota les rodes’ (1906) on l’infant Hans fracassa a escola per culpa d’un sistema educatiu que s’oblida del desenvolupament de la persona i de la seva vessant emocional al prioritzar tan sols els valors acadèmics purs perquè el rerefons no és altre que imposar un pensament preestablert mitjançant la manca absoluta de lliure pensament; aquest fet, però, es manté en altres societats occidentals com, per exemple, els EUA dels anys 50 del segle passat, la qual cosa recollia magníficament en Peter Weir al seu film ‘El club dels poetes morts’ (1989), potser un dels més bells al·legats a favor de la necessitat de formar a les aules lliurepensadors i no adoctrinats.
Com ha fet el nacionalisme a Catalunya, però, per fabricar un sentiment il·lusori de superioritat i de pertinença a un esbiaixat projecte “nacional”? Creant un fort sentiment identitari català. I com s’aconsegueix això? Eliminant qualsevol signe identitari espanyol començant per aquell més potent, la “invasora” llengua castellana, i fent servir missatges propagandístics com que el català és la llengua pròpia de Catalunya, impostura que el nacionalisme ha portat fins i tot als Estatuts d’autonomia de 1979 i de 2006. I dic impostura perquè, malgrat que no li agradi sentir-ho al nacionalisme, els catalans tenim la gran riquesa i la gran sort de tenir dues llengües pròpies: el català i el castellà. I és quelcom, al cap i a la fi, al que qualsevol persona assenyada mai no hi renunciaria.
Tanmateix, la lluita per la llengua com un element primordial en la “construcció nacional” catalana no és nova, ve de lluny. Un dels pares del nacionalisme català, l’Enric Prat de la Riba, a ‘La Nacionalitat catalana’ (1906) repudia el bilingüisme dels seus contemporanis, tant a la vida cultural com al carrer, per l’espanyolitat, segons ell, que allò representava: “Calia acabar d’una vegada aquesta monstruosa bifurcació de la nostra ànima, calia saber que érem catalans i que només érem catalans, sentir allò que no érem per saber clarament, fondament allò que érem, allò que era Catalunya. Aquesta obra, aquesta segona fase del procés de nacionalització catalana, no la va fer l’amor, com la primera, sinó l’odi”. En Prat de la Riba mai no va entendre que les institucions han de proveir els ciutadans amb eines de coneixement i no de mediatització i/o repressió, perquè una llengua no és ni un problema ni una monstruosa bifurcació de la nostra ànima com tampoc no és un element transmissor d’identitat nacional, en absolut!; una llengua és i serà sempre una oportunitat perquè representa un vehicle de cultura, entesa, diàleg, convivència i coneixement.
Aquest procés, de caire identitari, supremacista, reduccionista i excloent, el nacionalisme català l’ha dut a escola, per tal de llevar-nos des de ben petits els signes comuns que compartim tots els espanyols, i vet aquí el “secret” de perquè aquells que volen construir el “nou país” necessiten amb desesper controlar l’ensenyament. A l’època de Fichte era cabdal controlar el sistema educatiu, sí, i ara clarament també ho és, sinó aquests “arquitectes” de l’ADN mai no podrien crear aquell “homo catalanus” que tant desitgen. Elie Kedourie explica perfectament aquesta metodologia educativa a ‘Nacionalisme’ (1966), tot afirmant que la finalitat de l’ensenyament no és la transmissió del coneixement sinó que el seu propòsit és del tot polític ja què vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint l’escola un instrument més de la política de l’Estat com ara l’exèrcit, la policia o la Hisenda pública. El projecte del nacionalisme català sempre s’ha basat en cercar un fet diferencial absolut que defineixi el seu concepte de poble i han escollit la llengua, potser un dels més visibles en qualsevol societat, entaforant la dualitat lingüística que ha coexistit pacíficament al llarg de tants segles a la nostra terra per aïllar-se amb una sola llengua i poder “fer país”. El fet ètnic, però, difícilment el pot fer servir el nacionalisme perquè sinó ¿com justificar que existeix una “raça catalana” quan a les nostres contrades hem estat sempre un port obert al món i un lloc de trobada de molts altres pobles i civilitzacions com els ibers, els cartaginesos, els romans, els jueus, els visigots, els fiel a la religión del amors, els grecs, els cristians i altres pobles de la resta de la Península Ibérica?
Evidentment, tots els partits nacionalistes consideren prioritari el tema de la llengua i per això, en comptes de tenir la llibertat d’optar per un model bilingüe que respecti els drets educatius de tots els catalans, o de poder escollir un model d’ensenyament trilingüe incloent-hi l’anglès tot seguint l’esperit del temps, el del món global, els pares catalans es veuen abocats a portar els seus fills a col·legis públics amb immersió lingüística obligatòria ja què, a l’igual que en el cas de Vergerus, fan possible el somni d’una societat i un home perfectes, és a dir, en el nostre cas, per a ells, nacionalistes. I no ho dic jo, ho afirmava la consellera d’Ensenyament Irene Rigau el 18 de juliol de 2011 (quines casualitats més curioses té la Història, oi?) amb rotunditat, impune, sense amagar-se de res, com va recollir el diari Regió 7, quan parlava de l’escolarització dels nouvinguts: “Només mitjançant l’escolarització podrem realment catalanitzar, fer membres de ple dret, tenir sentiment de pertinença al nostre país els fills dels que han vingut de fora”. Afegeix que “quan es miri amb distància la capacitat que té l'escola de fondre els diferents grups ètnics en un sol poble es podrà estar satisfet de la feina feta [...] Això és el que es va fer per catalanitzar el sistema educatiu: agrupar tots els agents implicats independentment dels seus pensaments o orígens”. I així, com preveia en Vergerus, a l’odi heretat pels seus pares contra Espanya, ells hi afegiran el seu propi idealisme i impaciència, evidentment induïts, doncs la consellera li recordava als professors “que tots són militants de l'educació” i hi afegia que “la persona que creu en l’educació creu en l’esperança”, afirmo jo, d’un nou país, ¿oi, Sra. Rigau? Com ja ens va advertir en Kedourie, l’ensenyament vol sotmetre la voluntat dels més joves a la voluntat de la nació esdevenint un instrument més de la política d’Estat que a totes hores patim de la Generalitat. La consellera va afirmar també que “es necessari que les famílies sàpiguen que tenen la millor escola pública que poden tenir”. Què estrany se’ns fa doncs que el seu cap, l’actual President de la Generalitat, el Sr. Mas, defugi aquesta escola pública “immersiva” tan meravellosa i porti els seus fills a una escola quatrilingüe, al igual que l’anterior President, el Sr. Montilla, porti els seus fills a una escola trilingüe. Crec que qui l’ha encertada més és en Jordi Cañas, ex-diputat de Ciutadans, que va piular fa pocs dies en resposta a les declaracions de la consellera Rigau -que rebutjava la presència del castellà a l’ensenyament immersiu monolingüe- que “sí, és cert que mai no separaran els nens a les aules per llengua perquè ho fan per renda: trilingüisme per als rics, immersió per a la resta”. Una veritat colpidora.
Aquest procés eugenèsic i nacionalitzador que pretén la consellera Rigau, basat en la llengua i transmès per l’ensenyament, el va posar en marxa en democràcia en Jordi Pujol ara fa tres dècades i el vàrem conèixer en detall el 1990 gràcies a la publicació als diaris del seu pla recatalanitzador. Com tot el que va proposar en Pujol, no hi havia gaire res de nou, sinó reformulacions d’allò que altres nacionalistes anteriors a ell ja havien proposat. Recordem, sinó, com el 1934, governant ERC a la Generalitat, en Pompeu Fabra i d’altres “prohoms” del nacionalisme català varen proposar la creació de la Societat Catalana d’Eugènica a través del ‘Manifest per la conservació de la raça catalana’, raça que consideraven malmesa per culpa dels castellans invasors, tot afirmant que calia cercar “d’assentar les bases científiques d’una política catalana de la població” per mantenir pura aquesta inexistent raça.
El procés identitari per arribar a “l’homo catalanus”, basat en la llengua i l’ensenyament, ha estat fermament i indiscutible mantingut per tots els partits nacionalistes que han governat Catalunya després d’en Pujol. Sinó veiem les arrauxades reaccions al recurs que l’Advocacia de l’Estat ha presentat molt recentment, a instàncies del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport, davant el Tribunal Superior de Justícia de Cataluña (TSJC) en que es denuncia que la sol·licitud de preinscripció als centres públics i concertats per al curs 2015-2016 que ha ofert el Govern de la Generalitat vulnera la llei al no incloure l’opció de rebre l’educació en llengua castellana al primer ensenyament.
Recull l’indefinit PSC a la seva web les paraules d’en Miquel Iceta del dia 8 de maig, referides a la sentència del Tribunal Suprem sobre l’ensenyament a Catalunya respecte a l’idioma: “Som partidaris de l’actual model d’immersió lingüística, ja que ha donat el resultat que s’esperava: el domini de les dues llengües per part dels alumnes al acabar l’educació obligatòria”. Això no és cert doncs el nivell de castellà és molt més baix, com varen demostrar la Mercè Vilarrubias i la Sonia Sierra en un informe presentat recentment a la London School of Economics, on recollien que, a l’inacabable lluita que els dirigents nacionalistes fan contra la llengua castellana i la cultura que emana d’ella, els exàmens mitjançant els quals la Generalitat avalua el castellà són significativament més fàcils que els de la resta d’autonomies espanyoles ja què només avaluen la comprensió lectora, tot oblidant les habilitats d’escolta i orals. La prova més palesa d’aquest fracàs impositiu és la vergonya pròpia i aliena que ens va fer sentir a tots els catalans la gens encertada intervenció de la senyora Marta Rovira, d’Esquerra Republicana de Catalunya, al Congrés dels Diputats no només pel contingut sinó especialment pel seu nivell d’iniciació de castellà per a estrangers. Demostren amb el seu informe les professores Vilarrubias i Sierra que la imposició del català provoca que els castellanoparlants treguin pitjors notes que els catalanoparlants, i que, cada vegada, més pares com Artur Mas i José Montilla fugin a escoles privades per evitar la immersió lingüística, aquest eufemisme que amaga la estupidització mono lingüística del pensament únic nacionalista, enaltit, entre d’altres entitats, per Òmnium Cultural i la seva franquícia educativa Som Escola, el lema de la qual “per un país de tots, l’escola en català” recorda consignes i estètiques de malastrucs temps passats.
Iceta ha afirmat també: “Creiem que un tema com la immersió lingüística i la seva aplicació a Catalunya ha de ser una decisió política dels governs per la via de l’acord. Fem una crida a recuperar la relació política i institucional entre el Govern de Catalunya i el d’Espanya per donar una sortida política a un problema que té difícil solució jurídica”. Afegeix: “És un sistema que ha funcionat bé i que pot tenir modificacions, però en tot cas no s’han de produir sobre la base de sentències sinó sobre la base de la col·laboració i del diàleg entre governs”. Miri si és fàcil, Sr.Iceta: i si en comptes de fer servir l’escola amb finalitats politico-ideològiques, la féssim servir per crear ciutadans crítics, lliurepensadors, poliglotes i amb amples coneixements humanístics i científics, tot oferint llibertat a les famílies catalanes i no pas imposició? La immersió no ha funcionat bé com vostè afirma, ans el contrari, ha generat divisió i encontre, i a més ha creat un greu problema polític perquè no ha estat sinó un mètode d’inducció vers la creença de ser un poble superior, que té una única llengua pròpia i que es mereix un futur millor fora d’Espanya. Aquesta és la trista veritat, Sr. Iceta, a la qual el seu partit ha donat suport sempre, i crec que cal recordar-li les sàvies paraules d’Ernest Hemingway quan afirmava que “no hi ha res de noble en ser superior al proïsme: la veritable noblesa és ser superior al teu jo anterior”.
Jaume Collboni, l’alcaldable del PSC per Barcelona, també ha deixat clara la seva defensa de l’actual sistema d’immersió obligatòria en català. “Nosaltres estem compromesos amb la immersió lingüística, creiem que és una garantia de cohesió social que garanteix a més el coneixement de les dues llengües que tenim a la ciutat de Barcelona de forma predominant, que són el català i el castellà, i som molt crítics amb l’ús polític que estan fent alguns partits de la dreta i algunes institucions de l’Estat amb aquest tema”. La immersió lingüística és garantia de cohesió social? I tant, Sr. Collboni, ho hem pogut comprovar amb la situació de l’Escola Pia Santa Anna de Mataró... com escriví l’estoic Epictet, la veritat triomfa per si mateixa mentre la mentida sempre necessita de complicitat. Apostar per la immersió, com hem vist fins ara, és apostar, sens dubte, pel “nou país”, però per a vostè, Sr. Collboni, aquest nou país no seria una nació independent sinó un Estat confederal, insolidari i satèl·lit, que és allò al que foscament aspira el federalisme asimètric del PSC. El Sr. Collboni sembla ser, doncs, que aspira a governar Barcelona igual que l’alcalde Trias, que ha escollit ser l’alcalde d’una part dels barcelonins, els independentistes, i no de tots, doncs el Sr. Trias va signar, a escasses hores de començar la campanya electoral, el compromís per adherir-se a l’Associació de Municipis per a l’Independència que promou l’ANC. Esperem que si el Sr. Collboni arriba a ser l’alcalde no faci com el Sr. Trias i li deixi diners a la Generalitat perquè aquesta tingui fons per pagar els seus deliris nacionalistes ni presti la ciutat per ser convertida en principal escenari de les manifestacions independentistes. Ciceró ja sabia que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, res es més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” però sembla ser que vostè no, oi, Sr. Collboni?
Però aquesta obsessió lingüística-patriòtica no és privativa dels polítics. Aquest divendres, un dels novatxers del “prusés” infinit, en Francesc-Marc Álvaro, escrivia eixelebradament l’article ‘Acte de guerra’, al fortament subvencionat diari La Vanguardia, tot afirmant que “el neocentralisme necessita trencar la columna vertebral de l’idioma per mirar de provocar el conflicte civil. Animar els pares a sortir de la immersió és exactament això. Implicar-hi els tribunals encara més. És -sóc precís- un acte de guerra”. Hi discrepo del tot: és un acte de llibertat, no de guerra; és, simplement, l’aplicació efectiva dels drets inherents que la democràcia ens ha reconegut a la ciutadania; és fer ús efectiu els pares del seu dret a escollir per als seus fills l’educació també en llengua materna, la qual cosa és de lògica i indiscutible aplicació en un Estat democràtic i de dret que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític i on la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques ha de ser un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció; i això no ho dic jo sinó la nostra Constitució de 1978, la nostra Llei de Lleis, la nostra Llei Suprema, com tots vostès ja se n’hauran adonat.
Actituds guerra civilistes com la d’en Álvaro, que tant dolor han generat en temps no gaire llunyans al nostre país, Espanya, ens mostren que l’ou que covava la serp nacionalista finalment ha desclòs i, a data d’avui, a les nostres contrades no trobo per enlloc, llegint barrabassades com aquesta, el més mínim senyal de la societat i de l’home perfectes que volen crear, ja què les societats i els homes es construeixen des de l’entesa, el diàleg, la llibertat, la pau social, el compromís, la civilitat, la bonhomia, l’ensenyament neutral, la universalitat i el lliure pensament, perquè els drets dels ciutadans sempre estaran per damunt dels inexistents drets dels territoris. L’extraordinari científic Max Planck, Premi Nobel de Física el 1918, ens va advertir molt assenyadament que “la veritat mai no triomfa, senzillament els seus oponents van morint” i, galdosament, aquest ha estat i és el projecte del nacionalisme català per tal de crear aquest nou home mitjançant l’escola i aquesta nova societat mitjançant la propaganda; tanmateix, que sàpiguen els seus arquitectes i els seus portanoves, “aquells que han pres la autoritat com veritat en comptes de la veritat com autoritat” (en paraules del poeta vuitcentista Gerald Massey) que una gran part de la societat catalana ni es rendeix ni és rendirà, perquè primer són les persones i el dret a la llibertat, mentre que l’amor pel fals ídol de la “nació” que ens volen imposar mai no podrà substituir a l’amor per la pluralitat, la interculturalitat, la diversitat lingüística, la germanor i l’entesa, és a dir, tot allò que representa el veritable tarannà dels catalans de seny d’ara i sempre.
El huevo de la serpiente
Pau Guix
Este jueves nos hemos levantado con una noticia que da miedo y que nos recuerda con angustia el oscuro crisol donde se fundieron lentamente las bases de ciertos movimientos socio-políticos de principios de siglo XX dignos de oblivió y que nunca más uno no quiere ver repetirse. En Mataró, un grupo numeroso de gente se manifestaba miércoles ante la Escuela Pia Santa Anna, manipulados por la xenófoba y totalitaria Pancracio soberanista que convocaba a través de Som Escola, la franquicia educativa del subvencionadíssim Òmnium Cultural, y con la connivencia de la AMPA (Asociación de Madres y Padres de Alumnos) de Santa Ana. La concentración estaba encabezada por los concejales de CiU, ERC, ICV-EUiA y los representantes de la CUP en el municipio. Todos juntos hicieron un llamamiento a la desobediencia de la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña que ordenaba a Santa Ana impartir, como mínimo, un 25% de las clases en castellano en dos grupos donde pertenecen dos niños cuyos padres fueron que pedir judicialmente la protección de los derechos educativos y lingüísticos de sus hijos. Esta presión, sin embargo, no se encontraba solo en la calle y contra los padres, para hacerlos desistir de pedir su derecho de amparo en los tribunales, sino que desde las redes sociales, Oriol Abelló, un conocido activista de la entorno convergente Mataró, llamaba a hacerle a los dos niños "el apartheid como los neցros" e increíblemente culpando a los padres de tan estulta insensatez. Toda una situación, parece ser, de democracia pura, de manual de derecho político, para los convocantes y aquellos que apoyaban, y toda una situación de susto, vergüenza y de profunda preocupación para cualquier persona cívica, demócrata y sensata.
Todo ello ello me hace tener remembranzas diacrónicas de aquel excelente filme, 'El huevo de la serpiente' (1977), de uno de los directores de más renombre del séptimo arte, altamente prolífico y conocedor como pocos de la psicología humana , el sueco Ingmar Bergman. En 'El huevo de la serpiente', en una envidiable madurez creativa, abandonó su habitual línea introspectiva, la que le dio maravillosos frutos como Persona (1966), para reflexionar sobre la Historia y la importancia de los hechos y las sus consecuencias. Los personajes de Abel y la Manuela, interpretados por el habitualmente inexpresivo David Carradine y la siempre excelsa Liv Ullmann -actriz habitual de Bergman-, están inexorablemente prisioneros al rancio y deprimido Berlín de 1923, donde los escombros, la suciedad y la miseria son omnipresentes y hacen el ambiente irrespirable. Bergman, plano tras plano, funde los hombres con este decepcionante paisaje, porque esta miseria es también humana, es una derrota jovenlandesal, lo que propicia que el veneno de la serpiente del fanatismo infiltre, lentamente pero inexorablemente, en cualquier parte de la sociedad alemana lo que llevará hacia algo inefable, como todo el mundo por desgracia ya conoce. El Abel y Manuela acabarán trabajando por el doctor Vergérus (interpretado por Heinz Benn) y finalmente Abel descubrirá con miedo los escalofriante experimentos con personas, de carácter eugenésico, que practica y documenta detalladamente en Vergérus, partiendo de postulados ideológicos que mucho más allá de la mera búsqueda de avances científicos.
El fanático sueño de Vergérus de una sociedad y un hombre perfectos le hacen afirmar que "cualquiera que haga un mínimo esfuerzo puede ver lo que nos espera en el futuro. Es como un huevo de serpiente. A través de la delgada membrana, se puede distinguir un reptil ya formado ". Incluso afirma que otros continuarán su trabajo cuando él desaparezca, porque el veneno ya se ha extendido del todo en una sociedad en plena quiebra económica y jovenlandesal. Esta sociedad envenenada está poblada por diversos tipos de personas: quien la quiere cambiar como medio para unos oscuros hasta como en Vergérus; los nihilistas como Abel y Manuela, que tratan de sobrevivir sin espíritu pero también sin esperanza; aquellos pocos acomodados que viven negando el presente y rehuyendo platxeriosament un futuro que ya está cruelmente acechando los mismos; y otros como el Inspector Bauer, que creen que la democracia, el entendimiento y la cordura son valores universales e inalterables y viven tratando de hacerlos respetar inútilmente al resto al tiempo que tratan de rehuir el vago pero opresivo ambiente generalizado.
Vergérus, en su discurso final, justo antes de suicidarse, en una de las escenas más impresionantes e inteligentes que puedo recordar de la historia del cine, habla de cómo los más jóvenes son la única herramienta posible para cambiar el futuro, enseñando a Abel una proyección donde se ve un grupo de gente caminando, para mostrarle cuál es su verdadero proyecto: "Observa toda esta gente [los adultos]. Son incapaces de una revolución. Están demasiado humillados, demasiado temerosos, demasiado oprimidos. Pero en diez años, entonces los niños de 10 ya tendrán 20, los de 15 años tendrán 25. En el repruebo heredado por sus padres, ellos añadirán su propio idealismo y impaciencia. Algún avanzará y pondrá sus sentimientos en palabras. Algún prometerá un futuro. Algún hará sus demandas. Algún hablará de grandeza y sacrificio. Los jóvenes e inexpertos darán su valor y su fe a los cansados y los indecisos. Y entonces habrá una revolución, y nuestro mundo se hundirá en sangre y fuego ".
Por desgracia, estos fílmicos recuerdos no devienen de un síndrome de Stendhal -ojalá! - Sino de la triste realidad que sufrimos en nuestra casa y que parte por la mitad a toda una sociedad, sociedad antes firmemente sensata y acogedora, ahora galdosament radicalizada y egoísta en una de sus mitades. Y es que la serpiente del nacionalismo ha incubado un huevo cuyo contenido al abrirse se presenta como un camino de incierto retorno. Uno de los males que contiene este huevo es el reptil del supremacisme, aquella doctrina que afirma que un grupo determinado es superior a otro. Y cómo se consigue transmitir este artificial valor de superioridad? Es muy sencillo, tan sólo hay que implantar el repruebo en el corazón utilizando el mejor método posible: manipulando la enseñanza.
En Alemania, el nacionalismo decimonónico eso ya lo sabía, y ya había planteado -bastante antes de la época que retrata la película de Bergman- la necesidad de utilizar los niños como catalizador de los nuevos modelos sociales basados en el dios Nación, tanto y más era capital por el nacionalismo controlar la educación. Sin embargo Johann Gottlieb Fichte los 'Discursos a la nación alemana' (1808) propuso textualmente como único medio posible para preservar la existencia de la nación alemana un cambio total del sistema educativo con el que convertir los alemanes en un cuerpo colectivo los miembros del que individualmente se sintieran estimulados y animados por el mismo interés: la nación. El proyecto educativo alemán recibió una aterradora crítica casi un siglo después por parte del Premio Nobel Hermann Hesse en la magnífica novela 'Bajo las ruedas "(1906) donde el niño Hans fracasa a la escuela por culpa de un sistema educativo que olvida del desarrollo de la persona y de su vertiente emocional al priorizar siquiera los valores académicos puros porque el trasfondo no es otro que imponer un pensamiento preestablecido mediante la falta absoluta de libre pensamiento; este hecho, sin embargo, se mantiene en otras sociedades occidentales como, por ejemplo, los EE.UU. de los años 50 del siglo pasado, lo que recogía magníficamente Peter Weir en su filme 'El club de los poetas muertos' (1989), quizás uno de los más bellos alegatos a favor de la necesidad de formar en las aulas librepensadores y no adoctrinados.
Como ha hecho el nacionalismo en Cataluña, sin embargo, para fabricar un sentimiento ilusorio de superioridad y de pertenencia a un sesgado proyecto "nacional"? Creando un fuerte sentimiento identitario catalán. Y cómo se consigue esto? Eliminando cualquier signo identitario español empezando por aquel más potente, la "invasora" lengua castellana, y utilizando mensajes propagandísticos como que el catalán es la lengua propia de Cataluña, impostura que el nacionalismo ha llevado incluso a los Estatutos de autonomía de 1979 y de 2006. Y digo impostura porque, aunque no le guste oírlo al nacionalismo, los catalanes tenemos la gran riqueza y la gran suerte de tener dos lenguas propias: el catalán y el castellano. Y es algo, al fin y al cabo, en el que cualquier persona sensata nunca renunciaría.
Sin embargo, la lucha por la lengua como un elemento primordial en la "construcción nacional" catalana no es nueva, viene de lejos. Uno de los padres del nacionalismo catalán, Enric Prat de la Riba, en 'La Nacionalidad catalana' (1906) repudia el bilingüismo de sus contemporáneos, tanto en la vida cultural como en la calle, por la españolidad, según él, que lo representaba: "Había que acabar de una vez esta monstruosa bifurcación de nuestra alma, era necesario saber que éramos catalanes y que sólo éramos catalanes, sentir lo que no éramos para saber claramente, fundamento lo que éramos, lo que era Cataluña. Esta obra, esta segunda fase del proceso de nacionalización catalana, no la hizo el amor, como la primera, sino el repruebo ". Prat de la Riba nunca entendió que las instituciones deben proveer los ciudadanos con herramientas de conocimiento y no de mediatización y / o represión, porque una lengua no es ni un problema ni una monstruosa bifurcación de nuestra alma como tampoco es un elemento transmisor de identidad nacional, en absoluto !; una lengua es y será siempre una oportunidad porque representa un vehículo de cultura, entendida, diálogo, convivencia y conocimiento.
Este proceso, de carácter identitario, supremacista, reduccionista y excluyente, el nacionalismo catalán lo ha llevado a la escuela, para quitarnos desde pequeños los signos comunes que compartimos todos los españoles, y he aquí el "secreto" de para que aquellos que quieren construir el "nuevo país" necesitan con desesperación controlar la enseñanza. En la época de Fichte era primordial controlar el sistema educativo, sí, y ahora claramente también lo es, sino estos "arquitectos" del ADN nunca podrían crear ese "homo catalanus" que tanto desean. Elie Kedourie explica perfectamente esta metodología educativa en 'Nacionalismo' (1966), afirmando que la finalidad de la enseñanza no es la transmisión del conocimiento sino que su propósito es del todo político ya que quiere someter la voluntad de los más jóvenes en la voluntad de la nación deviniendo la escuela un instrumento más de la política del Estado como el ejército, la policía o la Hacienda pública. El proyecto del nacionalismo catalán siempre se ha basado en buscar un hecho diferencial absoluto que defina su concepto de pueblo y han escogido la lengua, quizás uno de los más visibles en cualquier sociedad, metido la dualidad lingüística que ha coexistido pacíficamente a lo largo de tantos siglos en nuestra tierra para aislarse con una sola lengua y poder "hacer país". El hecho étnico, sin embargo, difícilmente lo puede utilizar el nacionalismo porque sino ¿cómo justificar que existe una "raza catalana" cuando en nuestra hemos sido siempre un puerto abierto al mundo y un lugar de encuentro de muchos otros pueblos y civilizaciones como los íberos, los cartagineses, los romanos, los judíos, los visigodos, los fiel a la religión del amores, los griegos, los cristianos y otros pueblos del resto de la Península Ibérica?
Evidentemente, todos los partidos nacionalistas consideran prioritario el tema de la lengua y por eso, en vez de tener la libertad de optar por un modelo bilingüe que respete los derechos educativos de todos los catalanes, o de poder escoger un modelo de enseñanza trilingüe incluyendo el inglés siguiendo el espíritu del tiempo, el del mundo global, los padres catalanes se ven abocados a llevar a sus hijos a colegios públicos con inmersión lingüística obligatoria ya que, al igual que en el caso de Vergérus, hacen posible el sueño de una sociedad y un hombre perfectos, es decir, en nuestro caso, para ellos, nacionalistas. Y no lo digo yo, lo afirmaba la consejera de Enseñanza Irene Rigau el 18 de julio de 2011 (qué casualidades más curiosas tiene la Historia, ¿verdad?) Con rotundidad, impune, sin esconderse de nada, como recogió el diario Región 7 , cuando hablaba de la escolarización de los recién llegados: "Sólo mediante la escolarización podremos realmente catalanizar, hacer miembros de pleno derecho, tener sentimiento de pertenencia a nuestro país los hijos de los que han venido de fuera". Añade que "cuando se mira con distancia la capacidad que tiene la escuela de fundir los diferentes grupos étnicos en un solo pueblo se podrá estar satisfecho del trabajo hecho [...] Esto es lo que se hizo para catalanizar el sistema educativo : agrupar todos los agentes implicados independientemente de sus pensamientos u orígenes ". Y así, como preveía en Vergérus, al repruebo heredado por sus padres contra España, ellos añadirán su propio idealismo e impaciencia, evidentemente inducidos, pues la consejera le recordaba a los profesores "que todos son militantes de la educación" y añadía que "la persona que cree en la educación cree en la esperanza", afirmo yo, de un nuevo país, ¿verdad, Sra. Rigau? Como ya nos advirtió en Kedourie, la enseñanza quiere someter la voluntad de los más jóvenes a la voluntad de la nación convirtiéndose en un instrumento más de la política de Estado que a todas horas sufrimos de la Generalidad. La consejera afirmó también que "es necesario que las familias sepan que tienen la mejor escuela pública que pueden tener". Qué extraño se nos hace pues que su jefe, el actual Presidente de la Generalitat, el Sr. Pero, rehuya esta escuela pública "inmersiva" tan maravillosa y lleve a sus hijos a una escuela cuatrilingüe, al igual que el anterior Presidente, el Sr. Montilla, lleve a sus hijos a una escuela trilingüe. Creo que quien lo ha acertada más es Jordi Cañas, ex-diputado de Ciudadanos, que piar hace pocos días en respuesta a las declaraciones de la consejera Rigau -que rechazaba la presencia del castellano en la enseñanza inmersivo monolingüe- que " sí, es cierto que nunca separarán a los niños a las aulas por lengua porque lo hacen para renta: trilingüismo para los ricos, inmersión para el resto ". Una verdad sobrecogedora.
Este proceso eugenésico y nacionalizador que pretende la consejera Rigau, basado en la lengua y transmitido por la enseñanza, lo puso en marcha en democracia Jordi Pujol hace tres décadas y el conocimos en detalle en 1990 gracias a la publicación en los diarios de su plan recatalanitzador. Como todo lo que propuso en Pujol, no había mucho nada nuevo, sino reformulaciones de lo que otros nacionalistas anteriores a él ya habían propuesto. Recordemos, sino, como en 1934, gobernando ERC a la Generalitat, en Pompeu Fabra y otros "prohombres" del nacionalismo catalán propusieron la creación de la Sociedad Catalana de Eugenics a través del 'Manifiesto por la conservación de la raza catalana ', raza que consideraban dañada por culpa de los castellanos invasores, afirmando que había que buscar "de sentar las bases científicas de una política catalana de la población" para mantener pura esta inexistente raza.
El proceso identitario para llegar al "homo catalanus", basado en la lengua y la enseñanza, ha sido firmemente e indiscutible mantenido por todos los partidos nacionalistas que han gobernado Cataluña después de Pujol. Sino vemos las arrebatada reacciones al recurso que la Abogacía del Estado ha presentado muy recientemente, a instancias del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, ante el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) en que se denuncia que la suele solicitud de preinscripción en los centros públicos y concertados para el curso 2015-2016 que ha ofrecido el Gobierno de la Generalidad vulnera la ley al no incluir la opción de recibir la educación en lengua castellana a la primera enseñanza.
Recoge el indefinido PSC en su web las palabras de Miquel Iceta del día 8 de mayo, referidas a la sentencia del Tribunal Supremo sobre la enseñanza en Cataluña respecto al idioma: "Somos partidarios del actual modelo de inmersión lingüística, ya que ha dado el resultado esperado: el dominio de las dos lenguas por parte de los alumnos al terminar la educación obligatoria ". Esto no es cierto pues el nivel de castellano es mucho más bajo, como demostraron la Merced Vilarrubias y Sonia Sierra en un informe presentado recientemente en la London School of Economics, donde recogían que, a la interminable lucha que los dirigentes nacionalistas hacen contra la lengua castellana y la cultura que emana de ella, los exámenes mediante los cuales la Generalitat evalúa el castellano son significativamente más fáciles que los del resto de autonomías españolas ya que sólo evalúan la comprensión lectora, olvidando las habilidades de escucha y orales. La prueba más evidente de este fracaso impositivo es la vergüenza propia y ajena que nos hizo sentir a todos los catalanes la nada acertada intervención de la señora Marta Rovira, de Esquerra Republicana de Cataluña, en el Congreso no sólo por el contenido sino especialmente por su nivel de iniciación de castellano para extranjeros. Demuestran con su informe las profesoras Vilarrubias y Sierra que la imposición del catalán provoca que los castellanohablantes saquen peores notas que los catalanohablantes, y que, cada vez, más padres como Artur Mas y José Montilla huyan a escuelas privadas para evitar la inmersión lingüística, este eufemismo que esconde la estupidización mono lingüística del pensamiento único nacionalista, ensalzado, entre otras entidades, por Òmnium Cultural y su franquicia educativa Somos Escuela, el lema "por un país de todos, la escuela en catalán" recuerda consignas y estéticas de agoreros tiempos pasados.
Iceta ha afirmado también: "Creemos que un tema como la inmersión lingüística y su aplicación en Cataluña debe ser una decisión política de los gobiernos por la vía del acuerdo. Llamamos a recuperar la relación política e institucional entre el Gobierno de Cataluña y el de España para dar una salida política a un problema que tiene difícil solución jurídica ". Añade: "Es un sistema que ha funcionado bien y que puede tener modificaciones, pero en todo caso no se deben producir en base a sentencias sino sobre la base de la colaboración y del diálogo entre gobiernos". Mire si es fácil, Sr.Iceta: y si en vez de utilizar la escuela con fines político-ideológicas, la usáramos para crear ciudadanos críticos, librepensadores, políglotas y con amplios conocimientos humanísticos y científicos, ofreciendo libertad a las familias catalanas y no imposición? La inmersión no ha funcionado bien como usted afirma, al contrario, ha generado división y encuentro, y además ha creado un grave problema político porque no ha sido sino un método de inducción hacia la creencia de ser un pueblo superior, que tiene una única lengua propia y que se merece un futuro mejor fuera de España. Esta es la triste verdad, Sr. Iceta, en la que su partido ha apoyado siempre, y creo que hay que recordarle las sabias palabras de Ernest Hemingway cuando afirmaba que "no hay nada de noble en ser superior al prójimo: la verdadera nobleza es ser superior al tu yo anterior ".
Jaume Collboni, el alcaldable del PSC por Barcelona, también ha dejado clara su defensa del actual sistema de inmersión obligatoria en catalán. "Nosotros estamos comprometidos con la inmersión lingüística, creemos que es una garantía de cohesión social que garantiza además el conocimiento de las dos lenguas que tenemos en la ciudad de Barcelona de forma predominante, que son el catalán y el castellano, y somos muy críticos con el uso político que están haciendo algunos partidos de la derecha y algunas instituciones del Estado con este tema ". La inmersión lingüística es garantía de cohesión social? Y lo tanto, Sr. Collboni, lo hemos podido comprobar con la situación de la Escuela Pia Santa Anna de Mataró ... como escribió el estoico Epicteto, la verdad triunfa por sí misma mientras la mentira siempre necesita de complicidad. Apostar por la inmersión, como hemos visto hasta ahora, es apostar, sin duda, por el "nuevo país", pero para usted, Sr. Collboni, este nuevo país no sería una nación independiente sino un Estado confederal, insolidario y satélite, que es aquello a lo que oscuramente aspira el federalismo asimétrico del PSC. M. Collboni parece ser, pues, que aspira a gobernar Barcelona al igual que el alcalde Trias, que ha escogido ser el alcalde de una parte de los barceloneses, los independentistas, y no de todos, pues el Sr. Trias firmar, a escasas horas de comenzar la campaña electoral, el compromiso para adherirse a la Asociación de Municipios para la Independencia que promueve la ANC. Esperamos que si el Sr. Collboni llega a ser el alcalde no haga como el Sr. Trias y le deje dinero a la Generalitat para que ésta tenga fondos para pagar sus delirios nacionalistas ni preste la ciudad para ser convertida en principal escenario de las manifestaciones independentistas. Cicerón ya sabía que "como no hay nada más bello que conocer la verdad, nada es más vergonzoso que aprobar la mentira y tomarla por verdad" pero parece ser que usted no, ¿verdad, Sr. Collboni?
Pero esta obsesión lingüística-patriótica no es privativa de los políticos. Este viernes, uno de los novatxers del "Prusia" infinito, Francesc-Marc Álvaro, escribía alocadamente el artículo 'Acto de guerra', en el fuertemente subvencionado diario La Vanguardia , afirmando que "el neocentralismo necesita romper la columna vertebral de la idioma para tratar de provocar el conflicto civil. Animar a los padres a salir de la inmersión es exactamente eso. Implicar a los tribunales aún más. Es -soy preciso- un acto de guerra ". Hay discrepo del todo: es un acto de libertad, no de guerra; es, simplemente, la aplicación efectiva de los derechos inherentes que la democracia nos ha reconocido a la ciudadanía; es hacer uso efectivo los padres de su derecho a elegir para sus hijos la educación también en lengua materna, lo que es de lógica e indiscutible aplicación en un Estado democrático y de derecho que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad , la justicia, la igualdad y el pluralismo político y donde la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas debe ser un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección; y esto no lo digo yo sino nuestra Constitución de 1978, nuestra Ley de Leyes, nuestra Ley Suprema, como todos ustedes ya se habrán dado cuenta.
Actitudes guerra civilistas como la de Álvaro, que tanto dolor han generado en tiempos no muy lejanos en nuestro país, España, nos muestran que el huevo que incubaba la serpiente nacionalista finalmente ha eclosionado y, a fecha de hoy, a las nuestra región no encuentro por ningún lado, leyendo barrabasadas como esta, la más mínima señal de la sociedad y del hombre perfectos que quieren crear, ya que las sociedades y los hombres se construyen desde el entendimiento, el diálogo, la libertad, la paz social, el compromiso, la civilidad, la bondad, la enseñanza neutral, la universalidad y el libre pensamiento, porque los derechos de los ciudadanos siempre estarán por encima de los inexistentes derechos de los territorios. El extraordinario científico Max Planck, Premio Nobel de Física en 1918, nos advirtió muy sensatamente que "la verdad nunca triunfa, sencillamente sus oponentes van muriendo" y, galdosament, éste ha sido y es el proyecto del nacionalismo catalán para de crear este nuevo hombre mediante la escuela y esta nueva sociedad mediante la propaganda; sin embargo, que sepan sus arquitectos y sus correveidile, "aquellos que han tomado la autoridad como verdad en vez de la verdad como autoridad" (en palabras del poeta decimonónico Gerald Massey) que una gran parte de la sociedad catalana ni se rinde ni es rendirá, porque primero son las personas y el derecho a la libertad, mientras que el amor por el falso ídolo de la "nación" que nos quieren imponer nunca podrá sustituir al amor por la pluralidad, la interculturalidad, la diversidad lingüística , la hermandad y el entendimiento, es decir, todo aquello que representa el verdadero talante de los catalanes de cordura de ahora y siempre.
