El catalán de la Franja se denominará LAPAO en Aragón

Armin Tamzarian · 7 May 2013

Espanistani dijo:
Que si, que si; que miento yo y la Real Academia de Cultura Valenciana. Y tu palabra es el evangelio divino... ::

Mira que os cuesta, defender vuestras opiniones con argumentos validos y desde el respeto (sois patéticos, cayendo en el insulto barato) cuando os quedáis en "ropa interior". Dais lastima... :´(

PD Conste que lo del "LAPAO" me parece una autentica estupidez...

...

La Real Academia de Cultura Valenciana puede decir lo que quiera, pero lo que dice la Acadèmia Valenciana de la Llengua, que es la que se supone que regula los asuntos lingüísticos, es que valenciano, catalán y mallorquín son un mismo idioma, o sistema lingüístico que dicen ellos cogiéndosela con papel de fumar...

El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana,
forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts
d’Autonomia dels territoris hispànics de l’antiga Corona d’Aragó
reconeixen com a llengua pròpia.»

«El nom de la llengua i la seua naturalesa no han de ser objecte de
polèmiques inútils ni de cap classe d’instrumentalització cultural,
social ni política, ja que això només contribuïx a fomentar la desunió
entre els parlants, a dificultar la promoció del seu ús i a obstaculitzar
la seua normalitat plena.»

«La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a
iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema
lingüístic que els valencians compartim amb altres territoris. Les
iniciatives que adopten els poders públics per a difondre el valencià
fora del nostre àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL.
En tot cas, estes han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat
idiomàtica i s’han d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de
caràcter integrador.»

Y aquí el dictamen, que no hace falta que vengáis de meseta p'arriba a decirnos qué hablamos, qué dejamos de hablar y con quien nos entendemos o no:

DICTAMEN
1. D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística
acumulades des del segle
XIX
fins a l’actualitat (estudis de gramàtica
històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia...), la llengua
pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia,
és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya
i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua
històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la
franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament
francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos
territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema
lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme
(annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura,
que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL. Dins d’eixe
conjunt de parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que
qualsevol altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta
unes característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà
d’acord amb la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat
lingüística valenciana i la normativització consolidada a partir de les
Normes de Castelló.
2. El fet que una llengua es parle en diferents demarcacions polítiques o
administratives no és una característica exclusiva del valencià, sinó la
situació més habitual en les llengües del món. Així, el portugués es
parla a Portugal i al Brasil; l’anglés és la llengua d’Anglaterra,
d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i d’Austràlia; el castellà o
espanyol es parla no sols a Espanya sinó també en la major part dels
països hispanoamericans (Argentina, Mèxic...), etc. Les caracterís-
tiques lèxiques i gramaticals peculiars del valencià, que el diferencien
d’altres parlars del nostre sistema lingüístic, conviuen amb altres
característiques compartides majoritàriament per tots estos parlars.
Per una altra part, l’existència d’eixos trets específics, sentits com a
propis i dignes de ser preservats, és un fet comú en altres llengües.
3. La llengua és un vehicle de comunicació i de cultura. Compartir una
llengua, per tant, equival també a compartir el llegat cultural que
s’ha transmés en eixa llengua. Però això no implica que els
valencians no tinguem unes senyes d’identitat i unes característiques
culturals pròpies, i que les percebem com a clarament diferenciades
de les dels altres pobles que usen la nostra llengua. El mateix, d’altra
banda, ocorre entre francesos i quebequesos, que compartixen el
francés; entre portuguesos i brasilers, que compartixen el portugués,
o entre anglesos, irlandesos, nord-americans o australians, que
compartixen l’anglés, etc. I això sense perjuí que cadascun d’estos
pobles tinga la seua entitat política, social i cultural pròpia.
4. En l’àmbit territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua
pròpia dels valencians ha rebut majoritàriament el nom de
valencià
o
llengua valenciana
(annex 2), que començà a generalitzar-se,
sobretot, a partir de la segona mitat del
XV
a causa de l’esplendor
politicoeconòmica, cultural i literària que assolí el Regne de València
en aquell moment. A pesar d’existir una tradició particularista
valenciana respecte a l’idioma propi (annex 3), la consciència de
posseir una llengua compartida amb altres territoris de l’antiga
Corona d’Aragó s’ha mantingut constant fins a època contemporània
(annex 4). Per això, la denominació històrica de
valencià
ha coexistit
amb la de
català
, documentada en determinades fonts valencianes
(annex 5), i generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la
universitat valenciana de les últimes dècades. Així mateix, no són
escassos els testimonis en què s’ha evitat usar el nom d’una de les
parts per a designar tot el conjunt del sistema lingüístic mitjançant
fórmules compostes o sincrètiques tals com
llengua valenciana i
catalana
(annex 6), o bé en què s’han proposat denominacions
integradores i superadores de la diversitat onomàstica (annex 7).
5. La denominació de
valencià
és, a més, l’establida en l’Estatut
d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Per tant, d’acord amb la
tradició i amb la legalitat estatutària, l’AVL considera que el terme
més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat
Valenciana és el de
valencià
, denominació que s’ha preservat
legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del
nostre poble. Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua
que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja
esmentats, com també, amb un abas
t semàntic més restringit, la
modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua.
Així mateix, és plenament vàlida la denominació de
llengua
valenciana
, sense que este ús implique que es tracte d’un idioma
diferent del compartit amb els altres territoris ja indicats.
6. És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals
per a designar esta llengua: la de
valencià
, establida en l’Estatut
d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de
català
, reconeguda
en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada
per l’ordenament jurídic espanyol (annex 8) i la jurisprudència
(annex 9). L’existència d’eixes dos denominacions pot crear equívocs
sobre la cohesió de l’idioma en alguns contexts, especialment fora de
l’àmbit lingüístic compartit. Per esta raó l’AVL considera necessari que
els governs autonòmics implicats, en col·laboració amb el Govern
espanyol, adopten les mesures pertinents (habilitació de fórmules
sincrètiques o similars, per exemple) a fi que, especialment fora
d’eixe àmbit lingüístic, s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre
idioma amb la projecció d’este com a una entitat cohesionada i no
fragmentada. Estes fórmules s’haurien d’anar introduint també en
àmbits acadèmics o d’una altra naturalesa. D’esta manera es podria
garantir coherentment la legítima presència del gentilici
valencià
fora
de la nostra Comunitat i, alhora, conciliar la realitat filològica amb la
realitat legal i sociològica valenciana.
7. En relació amb el model de codificació de la llengua, cal tindre
present que no tots els idiomes de cultura han seguit unes directrius
úniques i exclusives. Hi ha models de codificació que tenen un
caràcter molt centralista i que es basen en una única varietat literària
(com és el cas de l’italià, format a partir fonamentalment del florentí
literari); n’hi ha uns altres que es basen en una varietat creada a
partir de l’adopció d’elements de diferents parlars (com és el cas de
l’èuscar batua), i n’hi ha d’altres, encara, que respecten les diferents
modalitats dins de la unitat (com és el cas del portugués de Portugal i
el del Brasil). Esta última possibilitat, atesa la rica tradició lingüística i
literària del valencià dins de la llengua compartida, és la que l’AVL
considera com la més adequada per al nostre idioma, ja que permet
respectar la diversitat dins de la unitat. El que es proposa, per al
conjunt de la llengua, és, per tant, una codificació policèntrica alhora
que convergent.
8. Partint d’estos criteris, en l’àmbit territorial valencià, la codificació
s’ha fet i es fa d’acord amb un model que incorpora les
característiques pròpies dels parlars valencians, tal com es reflectix
en els acords normatius adoptats fins ara per l’AVL. Això possibilita
disposar de versions valencianes pròpies (mitjans de comunicació,
productes audiovisuals, aplicacions informàtiques, mercat editorial,
texts litúrgics i religiosos...), la qual cosa no s’ha d’interpretar com a
signe de fragmentació lingüística, sinó com una via de promoure l’ús
de l’idioma mitjançant l’acostament del model de llengua valencià als
seus usuaris. En esta direcció, l’AVL, acollint-se als punts 87 i 88 de
la instrucció pontifícia
Liturgiam authenticam,
ha optat per fer una
nova versió dels texts litúrgics catòlics, a partir dels texts canònics
llatins, fidel no sols a les peculiaritats lingüístiques pròpies sinó a una
rica tradició històrica de versions litúrgiques valencianes.
9. Sense perjuí del que assenyala el punt anterior, en els usos oficials i
institucionals de l’idioma que, amb un abast general, es facen fora del
conjunt de tot el seu àmbit territorial, s’hauria d’utilitzar un model de
llengua convergent, basat en formes clàssiques integradores, la
determinació i aprovació del qual hauria de correspondre a les
diferents institucions amb competències normatives sobre la llengua
compartida. Esta desitjable convergència ha de ser perfectament
compatible amb la possibilitat d’utilitzar els models de llengua propis
de cada territori en els usos que afecten les relacions particulars
entre les institucions de fora del nostre àmbit lingüístic (resta
d’Espanya, Unió Europea...), per una banda, i les institucions i les
persones físiques i jurídiques de les comunitats autònomes que
compartixen el mateix idioma, per una altra.
En conseqüència, l’AVL, fent ús de les atribucions que li conferix l’article 5
de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, insta
totes les institucions valencianes, les administracions, els poders públics i el
sistema educatiu, així com els mitjans de comunicació, les entitats, els
organismes i les empreses de titularitat pública o que compten amb
finançament públic a ajustar les seues iniciatives en defensa de la
denominació i l’entitat del valencià als principis i criteris continguts en el
present dictamen. Així mateix, l’AVL fa una crida a tots els parlants del nostre
idioma perquè, amb la màxima generositat i flexibilitat, cooperen en la
solució del denominat
conflicte lingüístic valencià
amb sentit comú i visió de
futur. És una condició necessària, per bé que no suficient, per a fer possible
l’ús normal i la dignificació de l’idioma en un context de globalització creixent
on la pervivència de llengües minoritzades com la nostra exigix, entre altres
coses, una gran solidaritat entre tots els seus usuaris i l’allunyament tant de
qualsevol temptació fragmentarista com de qualsevol esperit uniformitzador
monocèntric.
Monestir de Sant Miquel dels Reis
València, 9 de febrer del 2005

7850126ZX · 7 May 2013