P
Piter Pan De Bimbo
Guest
MANIFEST - Per un nou partit polític a Catalunya
Després de 23 anys de nacionalisme conservador, Catalunya ha passat a
ser governada pel nacionalisme d'esquerres. No ha canviat res de substantiu.
N'hi ha prou de dir que l'actual govern ha fixat com la seva principal tasca
política la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia. Molts ciutadans catalans
creiem que la decisió és conseqüència de la incapacitat del govern i dels
partits que el componen per enfrontar-se als problemes reals dels ciutadans.
Com totes les ideologies que reten culte als símbols, el nacionalisme confon
l'anàlisi dels fets amb l'adhesió a principis abstractes. Tot sembla indicar
que, a l'elegir com a principal tasca política la redacció d'un nou Estatut
per a Catalunya, els símbols han desplaçat una vegada més les necessitats.
La tàctica desplegada durant més de dues dècades pel nacionalisme
pujolista, en la qual insisteix avui el Tripartit, ha consistit a instal·lar
el conflicte permanent entre les institucions polítiques catalanes i
espanyoles i, fins i tot, entre els catalans i la resta dels espanyols. Cada
dia és més escandalosa la pedagogia de l'odi que difonen els mitjans de
comunicació del govern català contra tot allò que es considera "espanyol".
La nació, somiada com un ens homogeni, ocupa el lloc d'una societat
forçosament heterogènia.
El nacionalisme és la resposta obsessiva del govern actual a qualsevol
eventualitat. L'única cosa que se li resisteix són els problemes, cada cop
més vigorosos i complicats. Per exemple, el de l'educació dels nens i els
joves catalans. La política lingüística que s'ha aplicat a l'ensenyament no
ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del
món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. Aquest és tan sols un dels
resultats més estridents de dues dècades de gestió nacionalista. Dues
dècades en les quals el poder polític ha renunciat, a més, a aprofitar l'importantíssim
valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana, negant-ne el
caràcter de llengua pròpia de molts catalans.
La decadència política en què el nacionalisme ha sumit Catalunya té un
correlat econòmic. Des de fa temps la riquesa creix en una proporció
inferior a la d'altres regions espanyoles i europees comparables. Un bon
nombre d'indicadors crucials, com la inversió productiva estrangera, o les
xifres d'usuaris d'internet, ofereixen una imatge de Catalunya molt llunyana
del paper de locomotora d'Espanya que el nacionalisme s'havia autoproposat.
La seva reacció ha estat la de costum: atribuir els problemes de la
decadència econòmica catalana a un repartiment de les finances públiques
suposadament injust amb Catalunya. Convé recordar que una de las acusacions
tradicionals de l'esquerra a l'anterior govern conservador havia estat,
precisament, la de no saber gestionar amb eficàcia els recursos de què
disposava i practicar una política victimista que ocultés tots els seus
fracassos de gestió. El govern tripartit ha necessitat poc temps per
adherir-se a aquesta reacció purament defensiva, que, a més a més, ha
incorregut amb freqüència en la immoralitat. Algun dels seus consellers no
ha tingut cap inconvenient a afirmar que mentre el nord espanyol treballa,
el sud dilapida. No sembla pas que el creixent distanciament econòmic de
Catalunya respecte a Espanya i que la seva visible pèrdua de prestigi entre
els ciutadans espanyols hagi contribuït a pal·liar aquesta decadència.
En canvi, el nacionalisme català sí que ha estat eficaç com a coartada
davant la corrupció. Des del cas Banca Catalana fins al més recent cas del 3
per cent (que passarà a la història per haver provocat una de les sessions
més humiliants que hagi viscut mai un parlament espanyol) tota acusació de
frau en les regles del joc s'ha camuflat darrere el consens. Un consens que
no tan sols es manifesta en els escenaris del parlamentarisme, sinó que
forma part del paisatge. Es pot dir que a Catalunya actua una corrupció
institucional que afecta qualsevol ciutadà que aspiri a un lloc de
titularitat pública o que pretengui beneficiar-se de la distribució dels
recursos públics. En termes generals, el requisit principal per ocupar una
plaça, rebre una ajuda, o beneficiar-se d'una legislació favorable és la
contribució al mite identitari i no els mèrits professionals del candidat o
l'interès pràctic de la societat.
Com que les forces polítiques representades avui al Parlament de
Catalunya es mostren insensibles davant d'aquest estat de coses, els
sotasignats no se senten representats pels actuals partits i manifesten la
necessitat que un nou partit polític corregeixi el dèficit de
representativitat del Parlament català. Aquest partit, identificat amb la
tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els
drets socials, hauria de tenir com a propòsit immediat la denúncia de la
ficció política instal·lada a Catalunya. Oposar-se als intents cada cop
menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I
oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa
poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països
lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l'equitat
entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en
el ple desenvolupament de l'actual règim estatutari de les Autonomies,
emmarcat en la Constitució de 1978.
És cert que el nacionalisme unifica transversalment la ideologia i la
pràctica de tots els partits catalans fins ara existents; precisament per
això, està lluny de representar el conjunt de la societat. Cridem, doncs,
els ciutadans de Catalunya identificats amb aquests plantejaments a reclamar
l'existència d'un partit polític que contribueixi al restabliment de la
realitat.
Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada,
Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier
Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez jovenlandesa, Ferran Toutain,
Carlos Trías, Ivan Tubau y Horacio Vázquez Rial.
--
Piter Pan de Bimbo
Un Ser
Un Ente
Un Nabo
Després de 23 anys de nacionalisme conservador, Catalunya ha passat a
ser governada pel nacionalisme d'esquerres. No ha canviat res de substantiu.
N'hi ha prou de dir que l'actual govern ha fixat com la seva principal tasca
política la redacció d'un nou Estatut d'Autonomia. Molts ciutadans catalans
creiem que la decisió és conseqüència de la incapacitat del govern i dels
partits que el componen per enfrontar-se als problemes reals dels ciutadans.
Com totes les ideologies que reten culte als símbols, el nacionalisme confon
l'anàlisi dels fets amb l'adhesió a principis abstractes. Tot sembla indicar
que, a l'elegir com a principal tasca política la redacció d'un nou Estatut
per a Catalunya, els símbols han desplaçat una vegada més les necessitats.
La tàctica desplegada durant més de dues dècades pel nacionalisme
pujolista, en la qual insisteix avui el Tripartit, ha consistit a instal·lar
el conflicte permanent entre les institucions polítiques catalanes i
espanyoles i, fins i tot, entre els catalans i la resta dels espanyols. Cada
dia és més escandalosa la pedagogia de l'odi que difonen els mitjans de
comunicació del govern català contra tot allò que es considera "espanyol".
La nació, somiada com un ens homogeni, ocupa el lloc d'una societat
forçosament heterogènia.
El nacionalisme és la resposta obsessiva del govern actual a qualsevol
eventualitat. L'única cosa que se li resisteix són els problemes, cada cop
més vigorosos i complicats. Per exemple, el de l'educació dels nens i els
joves catalans. La política lingüística que s'ha aplicat a l'ensenyament no
ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del
món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. Aquest és tan sols un dels
resultats més estridents de dues dècades de gestió nacionalista. Dues
dècades en les quals el poder polític ha renunciat, a més, a aprofitar l'importantíssim
valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana, negant-ne el
caràcter de llengua pròpia de molts catalans.
La decadència política en què el nacionalisme ha sumit Catalunya té un
correlat econòmic. Des de fa temps la riquesa creix en una proporció
inferior a la d'altres regions espanyoles i europees comparables. Un bon
nombre d'indicadors crucials, com la inversió productiva estrangera, o les
xifres d'usuaris d'internet, ofereixen una imatge de Catalunya molt llunyana
del paper de locomotora d'Espanya que el nacionalisme s'havia autoproposat.
La seva reacció ha estat la de costum: atribuir els problemes de la
decadència econòmica catalana a un repartiment de les finances públiques
suposadament injust amb Catalunya. Convé recordar que una de las acusacions
tradicionals de l'esquerra a l'anterior govern conservador havia estat,
precisament, la de no saber gestionar amb eficàcia els recursos de què
disposava i practicar una política victimista que ocultés tots els seus
fracassos de gestió. El govern tripartit ha necessitat poc temps per
adherir-se a aquesta reacció purament defensiva, que, a més a més, ha
incorregut amb freqüència en la immoralitat. Algun dels seus consellers no
ha tingut cap inconvenient a afirmar que mentre el nord espanyol treballa,
el sud dilapida. No sembla pas que el creixent distanciament econòmic de
Catalunya respecte a Espanya i que la seva visible pèrdua de prestigi entre
els ciutadans espanyols hagi contribuït a pal·liar aquesta decadència.
En canvi, el nacionalisme català sí que ha estat eficaç com a coartada
davant la corrupció. Des del cas Banca Catalana fins al més recent cas del 3
per cent (que passarà a la història per haver provocat una de les sessions
més humiliants que hagi viscut mai un parlament espanyol) tota acusació de
frau en les regles del joc s'ha camuflat darrere el consens. Un consens que
no tan sols es manifesta en els escenaris del parlamentarisme, sinó que
forma part del paisatge. Es pot dir que a Catalunya actua una corrupció
institucional que afecta qualsevol ciutadà que aspiri a un lloc de
titularitat pública o que pretengui beneficiar-se de la distribució dels
recursos públics. En termes generals, el requisit principal per ocupar una
plaça, rebre una ajuda, o beneficiar-se d'una legislació favorable és la
contribució al mite identitari i no els mèrits professionals del candidat o
l'interès pràctic de la societat.
Com que les forces polítiques representades avui al Parlament de
Catalunya es mostren insensibles davant d'aquest estat de coses, els
sotasignats no se senten representats pels actuals partits i manifesten la
necessitat que un nou partit polític corregeixi el dèficit de
representativitat del Parlament català. Aquest partit, identificat amb la
tradició il·lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els
drets socials, hauria de tenir com a propòsit immediat la denúncia de la
ficció política instal·lada a Catalunya. Oposar-se als intents cada cop
menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I
oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa
poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països
lliures. La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l'equitat
entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en
el ple desenvolupament de l'actual règim estatutari de les Autonomies,
emmarcat en la Constitució de 1978.
És cert que el nacionalisme unifica transversalment la ideologia i la
pràctica de tots els partits catalans fins ara existents; precisament per
això, està lluny de representar el conjunt de la societat. Cridem, doncs,
els ciutadans de Catalunya identificats amb aquests plantejaments a reclamar
l'existència d'un partit polític que contribueixi al restabliment de la
realitat.
Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada,
Teresa Giménez Barbat, Ana Nuño, Félix Ovejero, Félix Pérez Romera, Xavier
Pericay, Ponç Puigdevall, José Vicente Rodríguez jovenlandesa, Ferran Toutain,
Carlos Trías, Ivan Tubau y Horacio Vázquez Rial.
--
Piter Pan de Bimbo
Un Ser
Un Ente
Un Nabo
